Aquesta no és una crisi real, sinó una reproducció de varis records inconnexos.
Ara fa massa temps que no en tinc cap d’aquestes crisis i no puc recordar-ne
una amb claredat. En una època en podia tenia vàries a la setmana.
Només fa una hora que he dinat.
El meu cervell deixa de funcionar normalment. Només tinc una sola idea al
cap: menjar.
No puc pensar amb claredat. Només sento la impulsió de menjar.
No sento res. No vull saber què sento.
No vull aturar-me a observar-me per si de cas...
Tota la meva energia es concentra a cercar menjar.
A casa no hi ha res. No hi ha aquells aliments tant interessant per
aquestes situacions: calòrics i sucrats.
Era l’estratègia del psiquiatre. No tinguis res a casa. Grrrrr. Vull
menjar!
Un tros de pa al congelador! Me’l puc menjar així mateix o potser el puc
posar al microones. Estaria més bo torrat, però trigaria massa. Encara queda
nutella al pot.
A la tele fan una pel·lícula trista.
S’ha acabat la nutella. Estic molt tipa. Em sembla que queda mel. Mantega i
sucre. Una mica de melmelada. Formatge. Un tros de pernil.
S’ha acabat el pa.
N’hi ha més a la bossa del pa. Està una mica sec, però ja serveix...
Queda un tros de xocolata a la nevera. Més xocolata...
Un iogurt. Una madalena...
Tinc mal de panxa.
No queda res. Vull menjar alguna cosa que vulgui de veritat. Un croisant de
xocolata. El petit està dormint. Potser el puc deixar sol i baixar corrents a
comprar.
S’ha acabat la pel·lícula.
Un tros de torró a l’armari (restes del Nadal)
El petit es desperta. El poso al cotxe i anem a comprar.
Un paquet de galetes. Una beguda. Un paquet de xocolates. Una bossa de
patates fregides.
Petit a la cadireta, amb la música al cotxe, mentre condueixo vaig obrint
el paquet de patates.
No vull tornar a casa. No em vull menjar tota això a casa.
M’ho menjaré al cotxe (així el petit no ho veu).
Una xocolata del paquet, una altra, una altra...
NO EM PUC ATURAR!!!
No puc més. Tinc mal de panxa i no puc parar.
Em ve al cap la imatge que el psiquiatre m’havia fet comparant el meu
ventre amb unes escombraries.
Obro la finestra i llenço el paquet de xocolates.
De cop i volta em sento alliberada.
HE ACONSEGUIT ATURAR-ME!!!
Em sento cansada, molt cansada. Em fa molt de mal la panxa. Em sento com
sempre avergonyida de mi mateixa. Però per primer cop he aconseguit renunciar
al menjar.
(que em perdoni el planeta per aquell plàstic que va volar per la meva
finestra)
(m’excusi també per tots aquells que van a dormir amb el ventre buit, però
en aquest cas introduir-ho dins del meu cos hauria estat igual d’injust que
gitar-ho per la finestra)
