Ahir,
dos anys després d’haver-me aprimat, vaig tenir una altra crisi
compulsiva de menjar.
Avui
ja no sé quants anys després d'haver-me aprimat (3 o 4) continuo
tenint moments de descontrol en què menjo per molts altres motius
que no són la gana.
No
m'agrada. No em sento bé. No és agradable sentir-se tant tipa. Però
sobretot no és agradable saber que estàs menjant compulsivament, és
aquell comportament que en fa sentir petita d'esperit i bruta de
dins. Entres en un estat que no saps quan s'acabarà. La por aflora.
Records d'èpoques difícils.
Quan
el malson s'acaba, l'endemà, de ressaca, si hi penso, demano ben
fort que el malson s'aturi. No vull que torni a passar, no vull que
el mati continuï tant lleig. I ara que escric aquestes lletres,
m'adono que gairebé sempre funciona. Els matins són el meu moment
de llum. Sempre trobo alguna cosa que em distreu, que m'interessa més
que el menjar, que em captiva i s'emporta la meva atenció i el meu
temps. Quan ha passat una estona, quan he aconseguit deixar de pensar
amb el menjar, és com si tot el meu cos es calmi, la meva ment
s'asserena i no sento més aquell desig compulsiu que em
monopolitzava el vespre anterior.
Diria
que no és una resignació, però és un sentiment que s'assembla en
el sentit de deixar de lluitar. Si lluito contra el desig compulsiu
de menjar, estic lluitant contra mi. Si lluito contra mi, no m'estic
estimant, no m'estic ajudant, no m'estic considerant fantàstica i
perfecta. El declic s'activa quan deixo d'estar en peu de guerra.
Venço el monstre quan deixo de veure'l. Quan decideixo que puc
continuar menjant tant com vulgui. És quan arribo en aquest estat
que es fa una transició en tot el meu ésser, la meva ment, el meu
estat emocional. I sense adonar-me'n he passat a l'altre costat, al
bàndol de la serenor. I no hi ha cap aliment ni cap droga que et
proporcioni aquest immens plaer, el més gran que hagi sentit mai, un
moment de pau.
