20. Com aturar el monstre

Cada cop tenia més teoria, cada cop em comprenia més i em culpabilitzava una miqueta menys, però res no era suficient en el moment de la temptació. Cap teoria em donava la força de voluntat de parar de menjar en el moment horrible de començar a menjar sense control i sense gana. Em trobava lligada en aquell cercle viciós en el que t’oblides de gaudir del present i del sabor i reconfort de cada aliment i et projectes constantment en el futur: què menjaré després? Quan em podré aturar? On trobaré més menjar?

Us he de dir, que avui (dos anys després d’haver-me aprimat 40 quilos) encara em puc sorprendre a mi mateixa enganxada en aquest cercle. I encara utilitzo la mateixa tècnica.

1er. M’aturo un moment. Paro per un segon la màquina inconscient que treballa sense pausa dins del meu cervell. No m’aturo amb la intenció de deixar de menjar, no m’aturo pensant que sóc una noia sense voluntat, no m’aturo pensant que m’he tornat a equivocar. Simplement li demano una pausa al meu subconscient i inconscient i provo de prendre consciència d’aquell instant. Els primers segons d’aquesta pausa, el meu subconscient segueix treballant :”Sí, ara mateix m’aturo i no obro la nevera perquè tu m’ho demanes, però després penso seguir menjant fins a l’infinit”. I jo l’escolto i no m’hi oposo, perquè ja ho sé que si vull puc continuar menjant i menjant, però continua ferma amb la meva simple decisió de fer una pausa. Simplement una pausa per uns instants.

Si us n’adoneu, la força de voluntat que es necessita per parar uns instants, és ínfima. No estic dient que en aquell moment em proposo de deixar de menjar, simplement em proposo d’aturar-me un moment. L’única força de voluntat que demana és voler-ho fer. Voler aturar per un instant la bola incontrolada de pensaments que viatgen a una velocitat infinita dins del teu cap.

Quan has aconseguit aquest instant ve el segon pas.

2on. M’observo sense jutjar-me. Em miro a mi mateixa com a una nena petita i innocent. Em miro des de fora i de cop i volta el monstre s’atura, ja que no és més que el meu inconscient descontrolat. Quan m’adono que sóc jo mateixa i que el monstre no és una cosa que m’oprimeix des de fora, i m’adono que la solució com sempre torna a estar a les meves mans, la calma arriba de cop i volta i com per art de màgia ja no hi ha més monstre que m’oprimeix.

Al principi, tant el primer com el segon pas em costaven molt, a vegades aconseguia el primer pas però el segon no. Hi ha diferents tècniques per aconseguir-los.

Per aconseguir el primer pas i aturar-me, sovint faig un canvi d’activitat. Si estic per exemple a l’ordinador fent camins a la nevera, m’aixeco i surto a fora un moment, o puc agafar el cotxe i marxar o simplement decideixo posar música o anar a córrer... Al principi, en què la meva higiene de vida era més complicada, els canvis havien de ser més exagerats i forçats per tal d’estimular la pausa en el camí. I evidentment, quan pesava 110 kg, ni se m'acudia sortir a córrer, en canvi podia sortir a passejar al riu.

El segon pas necessita un entrenament constant d’estimar-se. Hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho. La més fàcil i que està totalment al nostre abast, és deixar de lluitar contra nosaltres mateixos i escoltar aquella veueta que ens parla sempre ben fluixet i sense imposar-se. El problema és que de vegades i sobretot quan el monstre crida tant fort, no arribem a sentir-la. Però si no perdem l’esperança i fins i tot perdent-la, aquesta veueta que t’indica el camí, sempre et segueix parlant.

19. Per què menjo si no tinc gana?

Tot cercant més respostes a la pregunta anterior (per què no em puc aturar de menjar?) em vaig adonar que si l’alarma “estic tipa!” no sonava en el meu cos era perquè l’objectiu de menjar no era per atipar-me. I d’aquí va néixer la segona pregunta:

Per què menjo si no tinc gana?

El psiquiatre em va ajudar a verbalitzar els diferents estats emocionals i les diferents necessitats que cercava sadollar cada cop que menjava: l’estrés, l’avorriment, l’enrabiament, la tristesa, l’alegria... Qualsevol estat em podia fer menjar. Però tot això no em contestava la pregunta de base que ara la podria reformular amb més elements.

Per què menjo quan estic trista?

Per què menjo quan estic contenta?

Per què menjo quan estic...?

O dit encara d’una altra manera:

Què cerco menjant?

I ràpidament l’experiència em va contestar que cercava benestar, pau, tranquil·litat...

L’especialista em va dir que els aliments poden proporcionar tranquil·litat quan s’utilitzen per sadollar la fam. I que aquest era un comportament molt “normal”, però clar, proporcionaven tranquil·litat quan menjàvem amb fam.

Jo volia sadollar amb el menjar un fam que no era d’aliments, una fam de pau i serenor que el menjar no podria mai satisfer plenament.

Un altre cop, em responia una simple pregunta d’una forma totalment lògica. Però aquesta era molt més reveladora i útil. Havia après que no podia apagar un foc cobrint-lo amb paper, ja que el paper també es convertiria en foc.

També he de dir que començava aquí tot un altre camí (en el qual encara m’hi trobo) de com obtenir l’aigua per apagar el foc...

18. Per què no em puc aturar de menjar?

Per què quan em sento horrorosament tipa puc seguir menjant? Per què quan arribo fins i tot a sentir una sensació desagradable segueixo menjant? Per què quan l’estómac em fa un mal insuportable no és un senyal prou fort com per aturar-me d’ingurgitar?

Són preguntes que en un moment vaig arribar a fer-me. Quan vaig deixar de sentir-me víctima de la situació i de plorar la meva pròpia dissort, quan vaig deixar de fer-me fàstic a mi mateixa, vaig poder començar a posar-me a la feina. La primera cosa a fer per resoldre un problema, és adonar-se de quin és el problema i una forma interessant d’aconseguir-ho és fent-se preguntes.

Per què no em puc aturar de menjar?

Aquesta va ser una pregunta força interessant que vaig formular un dia al psiquiatre. Evidentment sempre tornes a caure en el victimisme (tant confortable) i vaig passar una temps culpabilitzant-me pel fet d’estar-me fent mal a mi mateixa. I no passa res, sempre hi ha moments en què plorem una mica la nostra desgràcia. En sí no és dolent, simplement és inútil i ens fa el camí més llarg. En tot cas no caldria culpabilitzar-nos pel fet de culpabilitzar-nos, perquè el temps estaria doblement malgastat i el camí encara es faria més llarg. Per sort, aquests moments són cada cop més curts i més espaiats. Un cop passat l’estadi d’autoflagelacions, doncs, pots fer net i comences a provar de respondre’t les preguntes.

Van molt bé les petites ajudes del teu voltant (siguin comentaris d’especialistes, o no). En aquest cas el psiquiatre em va contestar:

“Doncs no pots aturar-te perquè has començat a menjar estant tipa.”

Vaig escoltar-lo, em vaig aturar a analitzar la resposta i em va semblar molt lògica. Ara necessitaria uns dies per anar-la vivint i experimentant, ja que res del que ens diuen no ho entenem fins que no cobra un significat en la vida de cada dia.

I així va ser,  em vaig adonar que és impossible de sadollar la fam quan comencem a menjar sense tenir-ne. Un s’atura de menjar quan ja no té més gana, a vegades ens passem una mica, però sempre arriba el moment en què ja no podem més. En una crisi d’ingestió descontrolada, la qual pot començar de forma molt forta o gradualment, el problema és que quan decidim menjar una cosa sense gana, és impossible que ens puguem aturar, perquè la sensació d’estar tip no és cap alarma, sinó que esdevé la normalitat.

Són raonaments molt simples però quan la percepció dels sentits està espatllada, tornar a la base i començar a reparar la màquina des del principi, per a mi ha estat un camí d’èxits que no s’acaba mai.

17. Un triomf

Aquesta no és una crisi real, sinó una reproducció de varis records inconnexos. Ara fa massa temps que no en tinc cap d’aquestes crisis i no puc recordar-ne una amb claredat. En una època en podia tenia vàries a la setmana.

Només fa una hora que he dinat.

El meu cervell deixa de funcionar normalment. Només tinc una sola idea al cap: menjar.

No puc pensar amb claredat. Només sento la impulsió de menjar.

No sento res. No vull saber què sento.

No vull aturar-me a observar-me per si de cas...

Tota la meva energia es concentra a cercar menjar.

A casa no hi ha res. No hi ha aquells aliments tant interessant per aquestes situacions: calòrics i sucrats.

Era l’estratègia del psiquiatre. No tinguis res a casa. Grrrrr. Vull menjar!

Un tros de pa al congelador! Me’l puc menjar així mateix o potser el puc posar al microones. Estaria més bo torrat, però trigaria massa. Encara queda nutella al pot.

A la tele fan una pel·lícula trista.

S’ha acabat la nutella. Estic molt tipa. Em sembla que queda mel. Mantega i sucre. Una mica de melmelada. Formatge. Un tros de pernil.

S’ha acabat el pa.

N’hi ha més a la bossa del pa. Està una mica sec, però ja serveix...

Queda un tros de xocolata a la nevera. Més xocolata...

Un iogurt. Una madalena...

Tinc mal de panxa.

No queda res. Vull menjar alguna cosa que vulgui de veritat. Un croisant de xocolata. El petit està dormint. Potser el puc deixar sol i baixar corrents a comprar.

S’ha acabat la pel·lícula.

Un tros de torró a l’armari (restes del Nadal)

El petit es desperta. El poso al cotxe i anem a comprar.

Un paquet de galetes. Una beguda. Un paquet de xocolates. Una bossa de patates fregides.

Petit a la cadireta, amb la música al cotxe, mentre condueixo vaig obrint el paquet de patates.

No vull tornar a casa. No em vull menjar tota això a casa.

M’ho menjaré al cotxe (així el petit no ho veu).

Una xocolata del paquet, una altra, una altra...

NO EM PUC ATURAR!!!

No puc més. Tinc mal de panxa i no puc parar.

Em ve al cap la imatge que el psiquiatre m’havia fet comparant el meu ventre amb unes escombraries.

Obro la finestra i llenço el paquet de xocolates.

De cop i volta em sento alliberada.

HE ACONSEGUIT ATURAR-ME!!!

Em sento cansada, molt cansada. Em fa molt de mal la panxa. Em sento com sempre avergonyida de mi mateixa. Però per primer cop he aconseguit renunciar al menjar.

(que em perdoni el planeta per aquell plàstic que va volar per la meva finestra)

(m’excusi també per tots aquells que van a dormir amb el ventre buit, però en aquest cas introduir-ho dins del meu cos hauria estat igual d’injust que gitar-ho per la finestra)

16. La percepció

Quan vas avançant en el complicat camí de la guarició, o més ben dit en el complicat camí de la vida, et vas adonant que el camí no és llarg i recte, sinó que fa com una espècie d’espiral el·líptic que pot canviar de trajectòria en qualsevol moment. De vegades, tot i que sentis que has avançat molt veus el principi tant a prop...

De fet te n’adones que sempre veus allò que vols veure. Quan vols sentir-te trista veus tristesa. I quan vols sentir-te contenta veus alegria. Vull dir que no veus tristesa i per això et sents trista, sinó que et sents trista i per això veus tristesa.

I tot i que t’adones d’aquest principi tant bàsic i veus que de fet és molt fàcil sortir-se’n simplement aplicant-lo, no sempre l’apliques.

El dia que per un sol instant vaig percebre’m a mi mateixa com un ens tranquil, acabat i perfecte, vaig ser capaç d’alçar la vista i percebre perfecció al meu voltant. De cop i volta la mirada de les persones s’havia convertit en un lloc agradable i càlid. I en aquest lloc agradable i càlid deixes de lluitar, deixes d’atacar per defensar-te i simplement et relaxes i gaudeixes de la vida. I quan gaudeixes, deixes d’atacar-te a tu mateixa amb  quilos i quilos de menjar o amb qualsevol altra arma que tinguis a l’abast.

Així arribes a percebre el menjar com allò que és. No és una font il·limitada de plaer, no és un lloc on puguis evadir-te, no és una temptació... és simplement menjar. I totes les connotacions que li has aplicat són simplement idees que estan dins la teva ment i que les has fabricat tu.

Menjar és un acte que permet al cos cobrir les seves necessitats de cos: tant pels aliments que li proporcionen energia com per les sensacions de reconfort. Però menjar no és en sí ni una cosa dolenta ni bona, no necessita víctimes ni culpables.

Un dia una amiga em va dir, “i tu no trobes avorrit això de menjar? Obrir i tancar la boca repetidament , mastegant i mastegant com una vaca...” Vaig obrir els ulls de bat a bat i vaig trobar aquella idea genial! A partir d’ara podria pensar que menjar era avorrit! Tot i així encara va passar un temps fins que no vaig començar a aprimar-me. S’ha de dir però, que actualment quan algun cop encara em despisto i em poso a menjar sense tenir-ne ganes, de vegades em ve aquesta idea al cap i m’arrenca un somriure.

Associar el menjar a una acte avorrit va ser una crossa que em va ajudar un cert temps i que de vegades em pot tornar a ser útil. Però si puc, no l’utilitzo habitualment, ja que aleshores estaria associant menjar amb “avorrit” i em sembla tant tòxic com associar-lo a qualsevol de les altres coses a les que l’havia associat durant el trastorn alimentari.

Percebre l’acte de menjar simplement com el que és, és un aprenentatge. He hagut de caçar molts fantasmes incrustats a la meva ment. El psiquiatre em va  ajudar amb exercicis concrets o simplement escoltant i fent les preguntes que anaven treien les capes de prejudicis que envoltaven la meva ment.

Un cop aquest aprenentatge va començar a agafar forma, em vaig poder començar a aprimar.

15. No tinc fam i vull menjar

Avui, un cop estic convençuda que no pateixo cap trastorn alimentari, una tarda normal, asseguda al meu ordinador mentre escric un mail, em puc sorprendre a mi mateixa aixecant-me per anar a cercar una madalena, una taronja, un tros de xocolata, un altre, un cafè amb llet, una galeta, una altra, una altra...  El problema no són els aliments, ni el fet de menjar-se’ls, ni el fet de menjar sense tenir fam. El problema és estar cercant la pau, el plaer, la felicitat en un lloc on no els trobarem. El problema és que em penso que vull menjar i de fet veritablement no vull menjar sinó que tinc ganes de sentir-me bé.

Quan t’adones de l’error que estàs cometent, la solució és tant fàcil com corregir l’error. Si no et jutges per haver menjat massa, sense fam, sense gaudir dels aliments tot esdevé més fàcil. Simplement t’adones que t’has equivocat, que estàs intentant satisfer la fam amb menjar quan de fet no tens fam i quan de fet el que tens són ganes de sentir-te bé i això, en última instància no ho soluciona el menjar, ni tant sols quan tens molta fam.

Quan vols menjar i no tens fam és com si hi hagués un virus en el programa. I justament aquest virus t’ajuda a adonar-te que estem totalment programats.

Gràcies justament a aquest disfuncionament m’he pogut adonar de la simplicitat dels programes i he pogut entendre que menjar respon simplement a una crida de fam i que el plaer que sentim quan mengem també està programat per assegurar-se que mengem. Per tant no és un plaer com el que vertaderament cerquem i pensem que ens farà feliços per sempre. El plaer de menjar es caduca en l’instant mateix en què mengem. I el virus s’elimina quan ens adonem que el menjar no sadollarà la set de felicitat que tenim. El menjar simplement sadollarà la fam.

Per tant, quan em trobo encadenada en la ingesta interminable d’aliments sense tenir fam, avui, em sona una alarma que m’he autoprogramat. Un cop sento l’alarma (que puc trigar més o menys a voler-la sentir) faig una petita pausa. Em demano si aquells aliments m’estan proporcionant alguna cosa. Em demano què és el què estic cercant. Avui en dia, encara confonc una mica el cansament amb la gana. Així que més d’una vegada me n’adono que el que em passa és que estic cansada, no pas que tinc gana. Un cop detectat l’error, sense cercar culpables ni càstigs, simplement em faig responsable del meu error i provo de desfer-lo. Pel cansament no hi ha res millor que el repòs!

14. Culpabilitat i responsabilitat.

Des de que havia començat les sessions, vaig anar encaminant el meu pensament a cercar culpables: perquè em passa això a mi? Què van fer els meus pares quan jo era petita? Aquesta societat consumista i pertorbadora m’ha enverinat el pensament!

Havia llegit un llibre que parlava de tots els factors que feien que una persona desenvolupés un trastorn per afartament. Va ser un pas molt important ja que vaig aconseguir desculpabilitzar-me a mi mateixa. Ja no em fuetejava ni em castigava el pensament. Ara em sentia innocent, ja no era jo la culpable. Però des d’aquest punt vaig bifurcar durant un temps cap a dos errors: desplaçar la meva culpa als altres, ara ells eren culpables, i confondre la innocència amb la irresponsabilitat: de ben segur que era innocent, però seguia sent responsable del que em passava! O més ben dit era responsable del què pensava.

Vaig estar molt de temps cercant culpables:

La societat consumista dels anuncis enverinats. Per una banda volen vendre productes hiper rics en calories (per no dir conservants i productes químics infinits) i t’inflen el cap dient-te que aquell menjar deliciós i malèfic t’espera. De manera que no et pots menjar una cosa molt calòrica de forma neutra sinó que lliguen les calories amb la temptació, lliguen la noció del plaer del menjar amb aliments prohibits. Per altre banda mil anuncis de règims i productes “lights” amb el missatge al darrera: “si ets una persona com cal i tens realment força de voluntat vine amb nosaltres i amb tres dies seràs com aquest senyoreta de somni que t’estem mostrant”. Qui no pararia boig amb aquests missatges contradictoris i amb tanta manipulació de les sensacions i sentiments!

La meva mare va fer cas al doctor quan als 10 anys em van obligar a fer el meu primer règim. Al menjador de l’escola jo era l’única que menjava bledes quan tothom menjava arròs a la cubana. Aquell va ser el primer règim dels infinits règims que es van anar succeint després.  

La mirada de pena i desesperació que feia la meva mare cada cop que em veia. Els seus ulls transparents em mostraven tota la seva decepció. Anys després vaig comprendre que no era jo qui la decepcionava, sinó ella mateixa. Es deuria demanar què havia fet ella malament per a que jo em trobés en aquell estat gegantí. Aquesta culpabilitat que ens persegueix, no és una ombra obscura que només ens ataca a nosaltres, sinó que ho fa amb tothom. Ara entenc que la meva mare va fer el que va poder.

Les mil manies del meu pare que s’havien convertit en dogma. Rituals rígids i inflexibles per als àpats. Tothom havia de seure a taula obligatòriament, encara que no tinguéssim gana. Actuar com cal era voler fer sobretaula, els que preferien marxar per fer les seves coses no estaven actuant com cal (o així ho interpretava jo veient la seva cara)... De fet, em vaig adonar que el meu pare només el trobava disponible al voltant d’una taula.

Amb aquesta primera reflexió sobre els actes que el meu pare podia haver fet per causar-me tant de mal, vaig notar que havia obert la veda. Va ser una època molt dura en què només veia tot el mal que el meu pare m’havia fet.

Un bon dia, el meu psiquiatre em va dir:

“Sí, el teu pare potser et va fer això o allò, però ara deixa de pensar en ell, pensa en tu”.

No vaig entendre res i fins i tot em vaig indignar una mica. Era ell el que m’havia portat per aquest camí, era ell el que m’havia fet indagar la relació amb el meu pare. Ell m’havia encès! I ara m’insinuava que ell no era el culpable?

Aquestes paraules incomprensibles em van anar ressonant durant molt de temps fins que un dia em vaig trobar sola amb una amiga parlant...

– Has de matar el teu pare – em va dir (en el sentit figurat).

Em va explicar que feia uns anys havia passat per aquesta etapa i va ser just quan va aconseguir matar el seu pare que va poder començar una nova relació amb ell.

A mi aquella metàfora em va semblar molt dura i no sabia si estava disposada a viure això que em deia.

El temps anava passant, jo divagava en els meus pensaments, estava perduda. Mentrestant el meu pare em posava novament entre l’espasa i la paret. Em trobava per sorpresa en una situació en la que jo no m’hi volia trobar i no em quedava altra opció que afrontar-la. Novament em semblava tant injust... Per primer cop vaig agafar el telèfon i amb la meva intenció més profunda, serena i clara li vaig anar dient amb un fil de veu tot el que en pensava d’aquella situació, tot el que no acceptava, tot el que no volia. Després d’un llarg temps indefinit al telèfon, em va donar les gràcies per haver-li parlat així.

I va ser aquí on es van anar desencadenant una llarga sèrie de perdons cap al meu entorn.

Vaig comprendre que els altres tampoc no eren culpables del que em passava a mi. De fet vaig entendre que la paraula culpabilitat l’havia d’eradicar del meu vocabulari. No servia per res! I en canvi l’havia de substituir per una altra: responsabilitat. Jo era responsable del que em passava. Si jo no volia fer una cosa no l’havia de fer, si volia dir una cosa l’havia de dir... Jo era responsable del que em passava i per tant havia d’aconseguir ser coherent amb el que volia, el que deia i el que feia.

13. Els aliments prohibits

“No existeixen els aliments bons i els aliments dolents. Pots menjar tot el que vulguis.” Aquell discurs del psiquiatre semblava una trampa. Em vaig esperar i esperar que un dia em digués: “però no pots...”

I no. Finalment vaig relaxar-me i confiar en aquella premissa i em vaig adonar que no hi havia peròs. M’he aprimat 42 quilos menjant sempre tot allò que he volgut.

La trampa hi és, però no te la posen els altres sinó que te la poses tu mateix. I quan deixes de posar-te trampes aleshores tot es recoloca al seu lloc.

De la mateixa manera que en certs moments busquem culpables per tot arreu, arriba un punt en què no només culpes les persones sinó també certs aliments. Els personifiquem i fins i tot els dimonitzem. I com que creiem que aquells aliments són taaaaant dolents, ens els prohibim. Un cop prohibits, els entronitzem i ens els mirem amb recel. Fins que en un instant de fluixera ens en mengem un (perdoneu, però jo estic veien un donut o bé un croisanet farcit de xocolata que durant tant de temps van ser els meus aliments fetitxe). I en aquell moment en què l’ingerim, la maldat de l’aliment creix encara més del que el creiem capaç. I en el cas de les hiperfàgiques (és amb to d’humor que m’anomeno hiperfàgica, ja que tot i que encara no li he acabat de donar forma al meu pensament, em sembla que acabaré els últims comentaris del blog demostrant que el trastorn alimentari no existeix...), doncs en el nostre cas, un cop el dimoni ha entrat en el nostre cos, nosaltres mateixes ens convertim en el dimoni en persona i comença l’autoflagelació repetint fins a l’infinit l’acte malèfic de menjar l’aliment prohibit (ara no sabria dir el meu rècord: vuit donuts? Seguits evidentment d’altres aliments potser no tant dimonitzats, però que en aquell moment estaven al meu abast).

Després de tants anys de maleir certs aliments em va costar bastant canviar la meva mirada cap a un pot de nutella o qualsevol aliment temptador. El psiquiatre m’assegurava que quan deixés de veure aquells aliments com a prohibits o com a dolents, deixaria de voler-ne menjar descontroladament. Em semblava una mica impossible tot plegat. Ara veuria aquell croisant recobert de pols de sucre com una ovelleta innocent enlloc d’aquell monstre perniciós que em temptava constantment sense pausa?

El que va passar quan vaig acceptar a cegues les recomanacions d’acceptar aquells aliments dins la meva dieta, és que com que no m’havia de preocupar per si ja havia tornat a caure en la maledicció, en culpar-me i en castigar-me, simplement en vaig començar a centrar en degustar aquells aliments (recomenació també del dietista i psiquiatre). El que em va passar, és qu em vaig adonar que molts d’aquells aliments no m’agradaven.

Avui en dia si veig un donut dins el seu paquet ple de conservants i recordo el seu gust de mentida, no em fa ni fred ni calor. I en tot cas no em ve gens de gust menjar-me’l.

A vegades, hi ha dies en puc menjar una mica compulsivament alguns aliments d’aquests que he descobert que de fet no m’agraden massa. Però com que ara, no són aliments prohibits, com que no em culpabilitzo ni em castigo, doncs simplement hi ha un moment que l’alarma interna m’avisa i em demana d’aturar de menjar si ja no tinc gana. I si he menjat massa, i que em sento massa tipa, doncs simplement em toca esperar a fer la digestió. I potser més tard que normalment tornaré a tenir gana. Aquestes obvietats, van ser una aprenentatge preciós que vaig anar fent al llarg del camí de la curació.

12. La invisibilitat

L’escut físic que em vaig anar cultivant tots aquells anys no m’aïllava només dels homes (els quals semblaven un atac contra la meva tranquilitat), sinó de tothom. M’anava construint el meu propi món tancat i inaccessible.

Aquella barrera em permetia refugiar-me i evitar el contacte directe amb el món.

Paradoxalment, com més grossa era més invisible em tornava.  Podia entrar en una botiga i ningú em veia. Jo, tota jo d’una peça, enorme, passava inapercebuda. No volia que ningú em veiés tal i com els meus propis ulls em veien. Em feia tanta por la mirada de la gent, pensava que només em podien veure com jo mateixa em veia i per tant preferia que no em veiessin. Passava amb el cap cot, amb la mirada perduda, una presència fugitiva i així aconseguia que ningú captés la meva persona. Jo sabia perfectament que la gent no em recordava, no sabien si jo havia assistit a tal o tal acte, manifestació, festa, trobada... Malgrat el meu profund desig fós reintegrar-me a la societat, tenir relacions plenes, el meu escut físic i sobretot mental m’anava allunyant de tot i tothom.

L’home o la dona aïllada va perdent la condició d’ésser humà, el qual es defineix per un ésser que viu en societat. Et vas convertint en un ésser mancat. Per suportar aquesta amargor i malviure, vaig anar adormint les meves sensacions i els meus sentiments, la qual cosa va ser relativament fàcil ja que sense contacte amb el món es pot crear ràpidament un altre món paral·lel totalment fictici. Sense contacte amb els altres, jo no podia decebre a ningú ni ningú em podia decebre a mi. Ningú em podia ferir ni jo podia ferir a ningú. Però en el que jo no comptava era que tampoc no podia fer feliç a ningú ni ningú em podia fer feliç a mi. I el més trist, jo no podia fer-me feliç a mi mateixa. 

Però en aquell moment no ho entenia com ho veig ara. Em sentia víctima de la situació. Pensava que m’havia caigut una llosa a sobre i no sabia com treure-me-la. La fatalitat em perseguia i m’hi recreava. M’agradava plorar la meva pròpia dissort.

Fins que no vaig acceptar que l’escut me’l fabricava jo mateixa no vaig poder començar a posar fil a l’agulla. Si és una fatalitat, si jo sóc víctima no puc fer res per solucionar-ho. En canvi si jo mateixa ho estic provocant, tinc la gran sort de tenir la solució entre les meves mans. Fora culpabilitats, fora prejudicis, fora càstigs. Simplement agafar les coses tal com són.

Jo tenia la clau a les meves mans! Només em calia obrir la porta. 

11. El registre d’allò que menjo

Al mateix temps que les sessions em permetien anar posant ordre a la meva ment, tot tornant a formatejar el meu cervell ple de virus, el psiquiatre anava insistint amb aquell insuportable llibret.

“És una cosa molt simple” em deia. Havia d’escriure a la primera columna tots els aliments que anava menjant durant el dia. A la segona, com em sentia abans de menjar, a la tercera la sensació de fam que tenia abans de començar i a la quarta la sensació de fam que tenia després de menjar.

Dia i hora	Aliments	Estat d’ànim	Sensació de fam abans de menjar (0-5)	Sensació de fam després de menjar (0-5)

Diria que no vaig aconseguir mai fer-lo més de dos dies seguits. M’havia de passar tot el dia amb el llibret perseguint-me per tot arreu. En qualsevol moment em podia posar a menjar, era pesat i angoixant aquell registre que deixava traça de totes les meves barbaritats alimentàries! Tenia la feinada d’escriure a tot hora i a sobre d’amagar-lo constantment perquè ningú veiés aquella insensatesa alimentària.

Cada cop que tornava al psiquiatre em demanava com tenia el llibret. Ell com sempre ho feia súper bé, no em feia sentir culpable, tenia la capacitat de tornar-me’l a demanar cada cop com qui no vol la cosa. Al principi vaig aconseguir mostrar-li algunes anotacions, de vegades tornava a provar-ho i li podia mostrar alguna altra cosa. Cada cop me’l demanava menys sovint fins que un dia li vaig dir que no volia tornar-lo a fer.

Ell em va demanar si m’havia servit d’alguna cosa. I va tornar a passar com sempre: aquelles preguntes de psiquiatre t’obliguen a fer introspecció per poder-les respondre.

Jo ja sabia que menjava molta quantitat i a tothora abans de provar d’escriure aquell llibret, però el que em va ajudar a comprendre no era la teoria plena de prejudicis sobre com cal menjar, sinó que em va ajudar a mostrar-me el present. Em passava el dia enfeinada aconseguint menjar, menjant i amagant-ho. El meu quotidià era bàsicament menjar. Va ser com una bufetada a la cara, dedicava totes les meves hores a menjar i entremig si el meu estat físic m’ho permetia (perquè sovint em trobava molt malament) aconseguia fer alguna altra cosa. Vaig tenir la sensació que mentre menjava no vivia.

Em vaig adonar també que menjava molt més del que em pensava. És com quan vas de rebaixes i compres coses molt barates i en vas agafant moltes. Al final la suma ens pot sorprendre. Em vaig espantar de la gran quantitat de menjar que podia arribar a englotir en un dia.

Tot parlant amb el meu company de penes, em vaig adonar que feia anys que no sentia la sensació de fam. No sabia què volia dir tenir fam, em costava moltíssim graduar la sensació de més a menys gana. De fet diria que durant anys només havia tingut les sensacions de: tipa, molt tipa o farta.

També em vaig començar a adonar dels motius pels quals menjava. Ja que si no menjava perquè tingués fam havien de ser altres motius els que em feien menjar. Vaig anar analitzant com em sentia abans de menjar i la meva sorpresa va ser la gran varietat de sensacions: alegria, tristesa, avorriment, ben estar, solitud, ràbia... Qualsevol estat d’ànim em donava ganes de menjar!

Doncs finalment, aquell famós i insuportable llibret, em va ajudar moltíssim a començar a analitzar el que em passava i a conèixer les meves pròpies creences. Va ser una eina que va fer aflorar a la meva consciència alguns hàbits bojos. Els passos següents serien trobar i desmantellar les creences en les quals s’havien forjat aquests hàbits.

10. La mirada de fora

Em sentia constantment  jutjada per tot i tothom. Jo volia cridar ben fort: “Sóc víctima de tots vosaltres! Estic enganxada al menjar igual que tu a la cigarreta!” Sentia ràbia i incomprensió, me sentia empresonada entre una liana invisible. Creia que era injust el que els altres pensaven de mi. Perquè jo estava convençuda que “els altres” pensaven que jo no tenia força de voluntat, que era una persona fluixa i lasciva.

Com més culpava els altres, més em tancava en el meu petit món intern. Jo podia parlar tranquil·lament i amb tota normalitat amb la gent del meu voltant més proper, però íntimament m’estava empresonant jo mateixa entre les meves pròpies pors i prejudicis, tot i que jo sentia que els barrots de la presó me’ls posaven “els altres”.

Després d’un temps de treball amb el psiquiatre em vaig adonar que cada prejudici que tenia, venia simplement de mi i pas dels altres. Vaig constatar que la meva mirada cap a mi era mil vegades pitjor que la mirada que rebia des de fora.

I és aquest el primer pas per aprimar-se 42 quilos, adonar-se que no existeix la mirada de fora, sinó que només hi ha la teva pròpia mirada. Potser sembla decebedor que el primer pas no sigui eliminar els aliments més greixosos de la teva dieta o sortir a córrer trenta-cinc mil quilòmetres fins que tornis suada i exhausta, jo simplement us puc dir que per a mi aquest va ser el primer pas.

I és un pas essencial on es va forjant després tota una nova visió de tu mateixa que et permetrà anar avançant i construint una nova manera de veure’t i de mirar el món. En el meu cas, aquest pas va ser molt llarg. Vaig trigar tres o quatre anys de sessions al psiquiatre, però ara sé que no cal trigar tant de temps. Jo em vaig retardar tant perquè em resistia a creure-ho.

Recordo un dia que parlava amb el meu company quinzenal a la seva consulta i mentre jo li explicava no sé quina experiència basada en un sentiment d’inferioritat, ell em va mirar sorprès amb cara de no comprendre res. De sobte vaig veure’m reflectida a la seva mirada, vaig veure una imatge preciosa de mi mateixa. Amb tot el meu cos imperfecte, amb aquella motxilla de 42 quilos, vaig veure’m a través dels seus ulls com la persona més perfecta del món. De cop i volta em vaig deixar estar de teories i de tonteries i vaig simplement sentir i per tant comprendre que jo era perfecta i innocent.

Així que quan vaig deixar d’interposar-me entre la mirada dels altres i jo, quan vaig deixar de jutjar i d’interpretar, va se finalment la mirada de fora el que em va donar la solució:

Adoneu-vos-en que sou perfectes!

9. Per què aquest trastorn alimentari?

Un cop el psiquiatre em va haver convençut de deixar de preguntar-me el perquè d’aquell trastorn alimentari, un dia em va preguntar ell: “Creus que potser et vas engreixar per allunyar els homes de la teva vida.?” Sort que m’ho va formular amb pregunta i no com a afirmació. I a més vaig notar que era una pregunta vertadera, no em volia passar un missatge de fons, simplement indagava i volia saber realment el que jo en pensava. 

De totes formes i encara que pensava que aquelI psiquiatre sabia el que es feia, no vaig poder evitar de pensar que s’havia tornat boig, que ja em venia amb collonades psicològiques de l’estil Freud.

Amb tot el que jo patia! Com podia dir-me que m’havia engreixat expressament! Ja hi tornàvem a ser amb allò de que som culpables de les coses que ens passen. Ara resultarà que si tenim un càncer és que ens ho hem fet nosaltres mateixos!

Em negava a la idea de pensar que jo mateixa m’havia provocat allò que em feia malviure de mala manera. Jo tenia unes ganes boges de poder compartir la meva vida amb algú, com podia acceptar que jo mateixa m’havia posat la barrera per agradar els altres? Aquells 40 quilos de més que portava a sobre no me’ls podia haver posat a sobre expressament!! Sobretot perquè a mi em repel·lia el meu propi físic!

Evidentment no li vaig respondre la pregunta. Me’l vaig mirar incrèdula i vaig apartar la vista cap a la finestra. Aquelles escales, els sostres dels edificis me’ls sabia de memòria, els havia recorregut amb els ulls milers de vegades, mirant sense veure. Era el paisatge que resseguia cada vegada mentre indagava en l’interior del meu pensament. Aquest cop no vaig poder anar cap al meu interior, simplement perquè refusava aquella possibilitat.

Al cap d’una estona, el psi va continuar parlant d’altra cosa sense esperar la meva resposta.

Van passar uns quants mesos, vaig anar a la consulta vàries vegades més però no vaig tornar a treure el tema, ni ell tampoc. La pregunta, però em revenia sovint i jo no podia donar-li resposta. “Creus que potser et vas engreixar per allunyar els homes de la teva vida?” Ara ja no se’m posaven tots els pèls de punta cada cop que hi pensava, simplement observava la pregunta i pensava en la possibilitat que pogués ser veritat. Em semblava massa màrtir la possibilitat. Fer-me mal a mi mateixa. No em trobava prou valenta ni per això. Em sentia tant poc capaç de voluntat i de capacitat d’esforç que un acte així: fer-me mal a mi mateixa, em semblava un acte que necessitava molta més capacitat d’esforç de la que jo mateixa em creia capaç.

Vaig anar abandonant aquest pensament i em vaig fixar en els esdeveniments de la meva vida tal i com m’ho havia presentat el meu psiquiatre:

Després d’una època difícil vaig decidir apuntar-me a la universitat i deixar de portar una vida sense rumb.

Per què just en aquell moment em vaig engreixar?

Tot i que jo continuava volent trobar algú amb qui compartir la meva vida, i tot i que em semblava que això era el que jo volia per davant de tot, el meu subconscient em va voler ajudar a prioritzar el que realment volia jo mateixa: estudiar aquella carrera que no vaig poder estudiar als 18 anys quan em vaig trobar amb un bebè preciós acabat de néixer i uns pares súper presents però arruïnats que van haver de recomençar de zero als Pirineus lluny de la meva terra natal. I per ajudar-me, em vaig construir una barrera física (de 40 quilos d’espessor) per allunyar els homes de la meva vida i dedicar-me al que volia de veritat.

Malgrat em seguia resistint a aquest pensament, l’anava considerant cada cop més, fins que un dia em vaig presentar a la consulta i li vaig dir al psiquiatre que potser tenia raó, que potser m’havia engreixat per allunyar els homes de la meva vida. Ell es va fer el despistat, no li va donar molta importància i em va dir: “Potser tens raó”

L’acceptació d’aquesta possibilitat va ser un dels tants nusos desfets desencadenadors del camí cap a la curació.

Si era el meu subconscient el que havia decidit caure en aquest parany, el meu conscient podria resoldre el problema. Altre cop la solució tornava a ser entre les meves mans!

8. Consells del dietista

Ja feia uns dies que anava al psiquiatre i hi havia alguna cosa que m’hi feia tornar cada dues setmanes. Aquell home desconegut, una mica estrany i alhora ben normal, m’escoltava molt activament i deia poques coses, però les poques coses que deia m’interessaven. Em va assegurar que aquest dietista era molt bo, que treballava en la mateixa línia que ell i que m’aconsellava plenament d’anar-lo a veure.

Li vaig fer confiança i vaig agafar hora al dietista.

Hi vaig anar tres vegades i no vaig continuar perquè em costava massa diners.

Tot i així aquells quatre consells que semblaven molt poca cosa, em van ajudar força al començament, durant l’època de desintoxicació, el temps de deshabituació i rehabituació a un altre quotidià. No em va dir coses diferents de les que em deia el meu psiquiatre, però el fet de sentir-les repetides per un altre especialista va fer que calés una mica més en mi. Avui en dia aquells consells que he anat remodelant en funció de la meva experiència s’han convertit en un hàbit que segueixo sense plantejar-me’l cada vegada, simplement ho faig així.

Com qualsevol consell, es pot decidir de seguir-lo o no. Jo vaig decidir de seguir-los. Em semblaven fàcils.

En aquell moment, però, encara no havia après a acceptar els errors sense culpabilitat i per tant el camí se’m va anar allargant més del que hauria pogut ser.

Si algú decideix seguir aquests consells o d’altres consells que puc anar escrivint més endavant, ha de fer-se la promesa a ell mateix que es perdonarà cada vegada que no faci cas als seus propis propòsits. Que es mirarà amb total comprensió i amor cada cop que senti que s’ha tornat a equivocar i que es perdoni des del fons del seu cor. Només d’aquesta manera podrà tornar a provar-ho. Tornar a començar és molt més fàcil del que sembla si aprenem a no jutjar-nos.

Un dels problemes de les hiperfàgiques és que no ens centrem en allò que estem menjant en el present, sinó que estem constantment conspirant en allò que ens menjarem després. I, si no estem o vivim soles, estem també pensant en com posarem en marxa les mil estratègies per dissimular la gran quantitat d’ingesta de la que som capaces. Per això els següents consells ajuden a centrar-se en el present:

1. Menjar assegudes davant d’una taula.
2. No menjar al cotxe, caminant, mentre parles per telèfon...
3. No fer res més mentre menges: ni mirar la televisió, ni escoltar la ràdio, ni llegir el diari ni la composició dels cereals...
4. I sobretot i el més important: gaudir d’allò que estem menjant! Centrar-se en el present i sentir cada una de les sensacions que aquell aliment ens aporta.

Com que no mengem en funció de la fam, sinó de mil altres sensacions, com la tristesa, la frustració, l’alegria, l’estrés, la solitud... som incapaces de preveure quanta fam tenim i la quantitat de menjar que voldrem en un àpat. Tant si estem preveient un àpat o si ens trobem en una de les moltes altres situacions improvisades que no són enteses com un àpat és d’ajuda seguir els consells anteriors o com a mínim els següents:

5. Utilitzar plats petits.
6. No portar a taula la cassola on hi ha més menjar o la caixa de galetes senceres. Omplir-se el plat petit i deixar la cassola lluny. O agafar tres o quatre galetes i deixar el paquet a l’armari.
7. Podem repetir tantes vegades com vulguem. Cal simplement analitzar la gana que tenim després d’haver acabat el primer plat o la primera dosis de menjar.
8. No preveure i portar menjar a sobre durant el dia. Si tenim gana entre àpats ja trobarem la manera d’aconseguir menjar.

Anar a comprar és un moment clau que ens pot ajudar. La compra que fem pel rebost de casa no ha de preveure els moments de gran ingesta. Si el moment de crisi arriba, ja ens espavilarem aconseguir el que calgui. Així doncs aquests són els consells de la compra:

1. Anar a comprar sense fam.
2. No comprar aquells aliments que sabem que ens costarà de menjar només quan tenim fam.
3. No preveure un gran estoc de menjar.
4. Comprar productes de qualitat (perquè ens ho mereixem!)
5. Si és possible no anar a grans superfícies

7. Dietistes i règims

Odiava els dietistes, n’havia visitat tants al llarg de la meva vida. Et pesaven, et miraven et confirmaven que estaves massa grossa i miraven uns índex de no sé què en funció de l’alçada i del sexe.

Què en sabien aquests índex de jo, dels meus ossos, dels meus anhels, de les meves pors, del meu ésser?

Recordo una dona súper prima amb la cara demacrada que no parava de fumar mentre em rebia a la seva consulta. Ella mateixa s’havia aprimat moltíssims quilos. M’assegurava que havia pesat 120 kg i ara era una dona alta i prima.

Jo me la mirava i remirava i no acabava de trobar-li la felicitat que buscava jo en aquella consulta. Tenia la sensació que havia canviat els donuts per les cigarretes. Aquells cendrers desbordaven les peles de cigarretes que semblaven haver estat atacades per un gegant enrabiat. Si li feia cas, em convertiria com ella?

A la meva mare li havien aconsellat aquella dietista perquè tenia una solució miracle que t’infiltrava amb una xeringa a les parts del cos que ella pensava més necessàries d’ajuda. Aquell líquid et transformava els greixos en no sé què  que marxaria per l’orina.

Als 13 anys ja feia el meu enèsim règim. I aquest, a part de molt car, va ser el meu rècord: 8 kg en unes setmanes! Rebia felicitacions de totes bandes. La meva mare (tot i que jo m’aprimava molt més ràpidament que ella) estava molt orgullosa de mi, ho explicava a totes les amigues i coneguts que creuàvem pel carrer. A principis d’estiu em va comprar un vestit vermell preciós que marcava la meva nova silueta de noia bonica de 13 anys. Recordo, un dia a Montgat fent autoestop per pujar a Tiana, el noi més cotitzat del poble en aquell moment va fer una frenada sobtada amb la seva moto quan em va veure a la vora de la carretera i em demanar si volia pujar amb ell...

Aquell vestit el vaig guardar durant molts anys, sempre esperant el moment de tornar-lo a treure. Al final el seguia guardant només com a testimoni de que jo un dia hi havia pogut entrar. I un any, diria que ja havia començat les sessions del psiquiatre, vaig decidir llençar-lo. Ja no volia més testimonis del passat. Simplement volia aprendre a viure el present, que ja em portava prou feina.

Al final de l’estiu, els meus pares em van venir a buscar a l’aeroport després de passar dos mesos als Estats Units. Aquell vestit vermell, ja havia trobat el seu lloc ben endreçadet a la maleta. La mirada de la meva mare (que ara mateix m’arrenca un riure, però que en aquell moment em va sembla una ganivetada directa al cor) era totalment atònita. No sé si guanyava el plaer de tornar a veure la seva filla que per primer cop havia passat tant de temps fora de casa, la decepció de veure-la més grossa del que estava abans del règim miracle, o la desesperació de veure tots aquells diners de la dietista llençats per la finestra.

Aquell estiu vaig descobrir la velocitat en la que el cos es pot engreixar. Guanya de sobres a la velocitat en la que el cos s’aprima, sobretot després d’haver fet un règim.

També vaig descobrir el tipus d’aliments i sobretot el tipus d’oferta alimentària i la manipulació dels desitjos de fam que sabien fer als Estats Units a l’última dècada del segle XX. 

6. D’esperança i d’expectatives

El bri màgic d’esperança que em va fer tornar a la consulta, no era molt visible. De fet, era gairebé invisible. De fet, no sabia ben bé res. Només sabia que hi havia d’anar. El camí era molt fosc, no hi veia gens, no sabia ben bé on havia de posar els peus, cada pas era insegur, caminava en la foscor i no sabia si cauria cada vegada que aixecava una cama. Els entrebancs eren nombrosos, veia obstacles enormes fora de tota possibilitat de superar-los. El camí es feia llarg, sobretot quan decidia caminar enrere i retrocedia uns metres cercant un punt més estable on poder fer una pausa i descansar. Ara me n’adono que en aquella obscuritat, els miracles es van anar succeint un rere l’altre.

Un dia el psiquiatre em va demanar que fes un exercici. M’havia d’imaginar que portava un fular negre que em tapava els ulls. En plena foscor havia de provar de continuar endavant. De fer les tasques de cada dia.

Era just així com em sentia. Jo anava a aquella consulta sense veure-hi res.

Vaig comprendre que de moment només tenia aquella opció: acceptar la foscor. Un cop la vaig haver acceptada, vaig arribar fins i tot a trobar-hi una comoditat. En la foscor no podia esperar de mi mateixa de caminar ràpid ja que pensava que si m’entrebancava, el xoc seria encara més desastrós i les conseqüències podrien ser devastadores. En plena foscor no podia posar grans expectatives, simplement podia caminar.

No comprenia on anava, no sabia perquè seguia aquella direcció, de fet per saber quina direcció estàs prenent, cal trobar referents i jo no en veia de referents en plena foscor. De fet tot el món visual que m’envoltava havia perdut sentit, les vores lluminoses que fins ara m’havien servit per retrobar-me en el camí, ara ja no em servien. I en canvi cada vegada que em trobava un enorme obstacle, jo decidia repetidament de continuar per aquell camí.

Simplement perquè m’hi sentia millor. Estava començant a descobrir el magnífic món de les sensacions. El meu camí el traçava jo en funció del que jo sentia en cada moment. Havia començat el camí guiat per la certesa del meu instint.

La foscor s’anava convertint en una normalitat, no podia veure allà on posaria cada peu al caminar ja que allò ja era el futur. I com podria saber què es el que aniria passant? Si ja ho sabés, ja no seria el futur, ja no seria allò que encara tinc per aprendre.

Avui, diria que quan miro el futur, la foscor a vegades hi segueix sent. Però ara no sempre em crea angoixa sinó que moltes vegades sento la vertiginosa i agradable sensació de llibertat i així la foscor es converteix en llum.

5. Infinites oportunitats per sortir-se’n

De fet no n’era ni conscient, jo tenia molta por, pensava que no me’n sortiria mai, havia caigut dins la roda de la fatalitat, ho havia provat tantes vegades sense aconseguir res... I cada cop tornava enrere i em trobava en una situació pitjor que l’anterior.

Un dia, sense saber massa perquè em vaig deixar portar, vaig deixar de provar de governar i em vaig deixar portar altre cop cap a la consulta del psiquiatre.

En aquell moment ja sabia que tenia un trastorn alimentari que es deia: trastorn per afartament, “binge eating”, “hyperfagie”... Ja feia temps que ho havia mirat i remirat per internet en diferents llengües, i cada cop hi havia més informació sobre el tema.

Ara m’adoni que fins aleshores havia tingut mil oportunitats de sortir-me’n, el destí, o el que fós, m’havia ofert infinites situacions en les que jo hauria pogut pujar al tren, m’havia estès la mà repetidament i jo no l’havia agafada mai. Però pacient, amb amor i sense jutjament, aquell no sé què (o el jo profund o la força de la natura o l’instint o ...) em continuava oferint oportunitats per a salvar-me d’aquell malson i jo no les veia.

Aquella oportunitat la vaig agafar al vol. No sabia perquè, ho veia tot fosc al davant meu, però una petita veueta en el fons de jo em deia que encara que no comprengués res havia de continuar aquell camí.

– Ah! –  Va exclamar prudentment quan em va veure passar per la porta. La seva mirada era acollidora i interrogativa. Tenia curiositat. Volia saber què m’havia fet tornar.

Em vaig sentir profundament benvinguda. Havia temut tant aquesta rebuda. Havia preparat mil vegades el discurs: “he tornat perquè... de fet ...” “Vaig deixar de venir perquè... era massa difícil, no aconseguia fer-me cuidar els fills... perquè clar jo estic sola... i els meus pares viuen lluny... i clar tot és molt complicat...”. Però aquella mirada no volia saber res de tot allò. Aquella mirada simplement m’acompanyava, em donava la mà tendrament mentre travessava el llindar de la porta. Em sentia més acompanyada que interrogada. M’observava a mi, a l’ésser més profund i indefens, a aquella petita bola de jo que quedava amagada sota aquella massa de greix i carn. Al jo de veritat que encara quedava viu i resistia afeblit.

Vaig seure a la cadira confortable de cara a ell, aquest nou despatx era molt més luxós que l’anterior, la finestra era enorme i deixava passar moltíssima llum. Les parets eren blanques i netes, les cortines noves. La seva cara seguia irradiant alegria i sorpresa barrejada. Em seguia interrogant amb la mirada.

– No sé, sóc aquí. Tenia ganes de tornar.

4. Creure en la solució

Recordo en algun moment haver desitjat que tot allò fós només un malson, volia despertar-me d’un dia per l’altre i que de cop i volta tot tornés a la normalitat. I de pas milloraria una mica la normalitat. A part de tornar a ser normal, voldria perdre encara uns quilets més, i de passada voldria perdre una mica d’aquell mal humor que em caracteritzava. Voldria llevar-me i trobar una noia prima, plàcida i amb energia.

Com més desitjava un jo diferent del que era, més em culpabilitzava i més em castigava. Però això jo encara no ho sabia, jo em sentia víctima del destí i a sobre pensava que tot allò m’ho mereixia, ja que era jo la que no tenia força de voluntat.

No hi veia cap sortida, estava en un carreró tancat amb un cotxe que no podia fer marxa enrere. L’única cosa que podia fer era somiar o bé esperar un miracle.

Vaig ballar uns quants any sobre la corda fluixa de l’esperança i la desesperança. I la idea del miracle m’anava apareixent repetidament, podia agafar formes diferents: una sessió d’hipnosi que ho esborrés tot, un rentat de cervell que em desprogramés i em tornés a programar, un príncep blau que m’estimés i em salvés d’aquell mal estar...

No era l’esforç el que em feia por (tot i que en aquell moment tampoc em creia capaç de fer un gran esforç; pensament contradictori amb la realitat que vivia ja que estava estudiant una carrera amb molt bons resultats) sinó la incapacitat de fer-lo. Em sentia incapaç. Pensava que hi havia gent que havia nascut amb el gen de la voluntat i d’altres, com jo, marcats per la fatalitat: incapaç de dur a terme un projecte per manca de voluntat. I podria afegir-hi una tirallonga d’adjectius que em repetia inconscientment: desorganitzada, sense memòria, tímida, covard... (adjectius encara contradictoris amb el que la gent del meu voltant veia i fins i tot algú em deia. Una noia que als 18 anys havia pres la decisió de tenir un fill i es prenia la tasca de mare amb molta seriositat i autoexigència). El meu pensament era cada cop més incoherent i desestabilitzador.

El que no sabia jo en aquell moment és que la solució seria allò que em semblava tant descabellat: un miracle. D’un dia per l’altre la solució es plantaria al meu davant sense saber massa bé perquè. I només és ara, al cap de 2 anys d’haver sortit d’aquell malson, d’aquella presó, que he entès el perquè de cop i volta vaig guarir-me d’aquell trastorn psicològic encadenador:

Simplement vaig creure que la solució era possible. 

3. El despertar

Un bon dia una noia em va dir que a ella també li passava, que menjava molt i vomitava d’amagat.

Jo no havia vomitat mai d’amagat. Què és el que em passava que a ella també li passava? No vaig comprendre massa res.

Em va dir que hi havia gent que et podia ajudar, que hi havia psicòlegs i psiquiatres. A ella li havia anat molt bé. De què em parlava? Jo no necessitava cap psicòleg, a mi només em passava que no tenia força de voluntat i que menjava massa.

Jo no li vaig dir res, però a mesura que passaven els dies d’aquell estiu al casal, em va anar fent cada cop més ràbia aquella noia bonica, simpàtica, i espavilada, més jove que jo, i que a sobre m’anava donant consells.

Des de que havia començat la carrera de magisteri, tot m’anava molt millor. Havia posat seny i era capaç d’encaminar totes les meves forces cap a un bonic objectiu. Ja no passava les hores de qualsevol manera, fent coses que no em servirien per res.

Ara em passava els caps de setmana estudiant i preparant treballs. De fet no em va sorprendre gens que al final de la carrera em donessin el premi al millor expedient de la meva promoció. No havia fet res més que carrera durant tres anys. Finalment feia allò que em pensava que havia de fer. M’havia tancat a les muntanyes cerdanes i mantenia aquella relació a distància, gairebé sempre per telèfon. Arrambada a la finestra perquè m’arribés la cobertura del sud, Passava els vespres explicant el meu dia a dia a aquella veu càlida de l’altre costat del telèfon. Ell no veia com jo m’anava engreixant dia rere dia. Quan s’acostava el moment de tornar-nos a veure m’envaïa el pànic, ell se n’adonaria?

Resulta que també havia patit molt aquella noia rossa i bonica, ho passava molt malament, allò era un infern. I quan semblava que te’n sorties hi tornaves a caure. Com podia ser que aquella noia que ho tenia tot per sortir-se’n, em parlés d’un patiment com el meu? Què en sabia ella del meu patiment? Que no em veia com era jo? I no veia com era ella? Que no veia que jo era una bola amb potes? Com gosava parlar per la meva boca?

La relació telefònica es va acabar de la pitjor manera que podia haver ocorregut. La meva autoestima començava a sentir-se més trepitjada que mai. De fet em va començar a semblar normal que em passessin les coses que em passaven.

Avui, mirant enrera, crec que va ser aquí quan va començar el meu trastorn alimentari, però encara vaig trigar uns quants anys a ser-ne conscient.

El temps que es necessita per despertar depèn de cada un de nosaltres. Jo vaig necessitar anys, però res no impedeix que d'altres triguin mesos, dies o minuts.

2. Sí que existeix la solució! El perquè d'aquest blog-llibre.

Des de que sento que he sortit de la zona de perill, o sigui que sento que he aconseguit comprendre el camí desllorigador de problemes, un desig ha començat a néixer dins meu. Tinc ganes de compartir allò que he viscut, allò que he après i apuntar tot allò que em queda per aprendre. He pensat molt en aquell moment en què cercava testimoniatges de gent que ho havia aconseguit i no en trobava cap. És per això que sento una necessitat imperiosa de comunicar, de fer saber que el miracle existeix. Vull cridar ben fort i dir a tots aquells que pateixen un trastorn alimentari que no és veritat aquest pensament que us assetja constantment.

–  Sí que podeu sortir-vos-en! Sí que existeix la solució!

I és una solució que està a l’abast de tothom. No existeix el concepte de força de voluntat. No existeixen aquells que estan fets per afrontar problemes i aquells que no. Tots, absolutament tots podem trobar el camí.

Jo hi era, al fons del pou.

Tampoc no veia cap llum que em guiés.

No creia en la solució.

Creia fermament en la derrota.

Ara no em sento cap heroïna.

Em sento una persona normal, si és que el fet de ser persona és un estat que es pot classificar com a normal.

No he hagut d’escalar una muntanya més alta de la que havia d’escalar cada matí per superar la jornada que m’esperava.

Ja sé que ningú no m’ha demanat res i que ningú que no vulgui ser ajudat no podrà ser-ho. De fet, tot i que em pensi que tinc ganes d’ajudar, potser simplement vull compartir. Vull explicar-vos què m’ha passat i com ho he fet.

Potser escrivint aquest llibre em vull ajudar a mi. Perquè és l’única cosa que sé de segur que puc fer: ajudar-me a mi mateixa. I per tant, de retruc diria que és l’única cosa que cadascú pot fer: ajudar-se a si mateix.

Doncs jo simplement poso la meva experiència a les vostres mans i vosaltres en fareu el que voldreu.

1. Amb quatre línies

Després de 5 anys divagant, als 23 vaig decidir anar a la universitat.

Als 24 em vaig engreixar 20 quilos d’un cop.

Als 32 anys, amb 110 kg (em sembla) després de moltíssimes voltes, vaig anar a parar a la consulta d’un psiquiatre especialitzat amb els trastorns alimentaris. Després de 4 anys de seguiment (amb més o menys intermitències) als 36 em vaig començar a aprimar.

Avui peso 68 quilos i em sento bé.

Però totes aquestes xifres se’m fan ridícules quan me n’adono de tot el que he après després d’aquests anys de teràpia dins i fora de la consulta.

Per qui vulgui escoltar

Una manifestació pública, una festa de les escoles on treballo. Aquell dia,  la gent que feia un any que no em veia no podia evitar de mirar-me. Centenars de persones es passejaven pels  vorals. Uns venien directament i amb grans exclamacions expressaven la sorpresa de veure com havia canviat. D’altres s’acostaven discretament i d’una forma ben seriosa i prudent em demanaven si m’havia aprimat perquè volia o si havia tingut algun “problema”. D’altres em miraven i remiraven i no s’atrevien a acostar-se a mi.

Després de tants anys de fugir manifestacions públiques, de practicar l’art complex de la invisibilitat, aquell dia em vaig adonar que havia fet un gran progrés. Havia aguantat estoicament ser el centre d’atenció durant tota una jornada. Clar que vaig acabar esgotadíssima i vaig necessitar uns quants dies per recuperar-me.

Hi va haver però una trobada que encara em persegueix el pensament i que potser és un dels motius pels quals ara estic escrivint aquest llibre. De trobades semblants a aquesta n’he tingut més d’una però aquesta va ser la primera.

Jo estava tota orgullosa de mi mateixa, cofoia del meu treball. No sé si el reconeixement de tanta gent, en aquell moment encara em feia més il·lusió que indiferència. Diria que va ser just aquell dia, després la borratxera de felicitacions i després d’aquella famosa trobada quan em vaig adonar que totes aquelles mostres de satisfacció en el fons no m’aportaven res. La vertadera felicitació només podia venir de mateixa, i no pels resultats obtinguts sinó pel fet d’haver aconseguit veure-hi clar, pel fet d’haver aturat de sentir-me víctima i d’actuar simplement, sense culpabilitats. I de fet hauria de canviar la paraula felicitació o simplement reinterpretar-la: no necessito felicitar-me en el sentit d’adorar-me si no en el simple sentit de reconeixement d’haver aconseguit una fita, en el sentit de donar-se compte, d’adonar-se.

Jo estava doncs, en un petit èxtasi d’auto-adoració quan se’m va acostar una noia bonica i grossa. La coneixia de lluny, sempre l’havia envejat perquè pensava que portava molt bé el seu sobrepès. Era molt extrovertida i riallera, tenia parella i semblava tenir molts amics.

Havia begut unes quantes cerveses (igual que jo) i em va demanar amb una veu dura i directa:

–        Et puc fer una pregunta?

–        Sí

–        Com t’ho has fet?

–        Jo patia un trastorn alimentari i he anat quatre anys al psiquiatre.

Vam anar parlant, ella em mirava incrèdula i desconfiada i amb ràbia al mateix temps. No era una ràbia contra jo, sinó contra la situació que no podia comprendre. Jo provava de fer passar el missatge: sobretot cap règim, aprèn a escoltar el teu cos, demana ajuda...

Jo sempre havia pensat que ella no tenia cap problema, que se sentia bé, però pel que em va anar explicant em vaig adonar que no podem mai jutjar els altres ni interpretar el que senten.

Es va anar posant nerviosa, va treure un paquet de cigarrets i me’n va oferir:

–        No gràcies, he deixat de fumar.

–        A sobre! – va esclatar de riure d’una forma sincera alliberant totes les seves emocions contradictòries.

Vaig riure amb ella, em vaig posar del seu costat i em vaig veure a mi mateixa des de fora. Vaig veure aquella noia del casal d’estiu. Aquella noia que em volia ajudar sense que jo li hagués demanat ajuda. Em vaig fer una mica de ràbia. I en lloc de callar vaig continuar provant de convèncer-la que existia una solució però vaig adonar-me que el meu missatge no li arribava de cap de les maneres.

Després d’un petit instant de silenci, em va dir que se n’anava, va agafar el seu got i se’n va anar.