3. El despertar

Un bon dia una noia em va dir que a ella també li passava, que menjava molt i vomitava d’amagat.

Jo no havia vomitat mai d’amagat. Què és el que em passava que a ella també li passava? No vaig comprendre massa res.

Em va dir que hi havia gent que et podia ajudar, que hi havia psicòlegs i psiquiatres. A ella li havia anat molt bé. De què em parlava? Jo no necessitava cap psicòleg, a mi només em passava que no tenia força de voluntat i que menjava massa.

Jo no li vaig dir res, però a mesura que passaven els dies d’aquell estiu al casal, em va anar fent cada cop més ràbia aquella noia bonica, simpàtica, i espavilada, més jove que jo, i que a sobre m’anava donant consells.

Des de que havia començat la carrera de magisteri, tot m’anava molt millor. Havia posat seny i era capaç d’encaminar totes les meves forces cap a un bonic objectiu. Ja no passava les hores de qualsevol manera, fent coses que no em servirien per res.

Ara em passava els caps de setmana estudiant i preparant treballs. De fet no em va sorprendre gens que al final de la carrera em donessin el premi al millor expedient de la meva promoció. No havia fet res més que carrera durant tres anys. Finalment feia allò que em pensava que havia de fer. M’havia tancat a les muntanyes cerdanes i mantenia aquella relació a distància, gairebé sempre per telèfon. Arrambada a la finestra perquè m’arribés la cobertura del sud, Passava els vespres explicant el meu dia a dia a aquella veu càlida de l’altre costat del telèfon. Ell no veia com jo m’anava engreixant dia rere dia. Quan s’acostava el moment de tornar-nos a veure m’envaïa el pànic, ell se n’adonaria?

Resulta que també havia patit molt aquella noia rossa i bonica, ho passava molt malament, allò era un infern. I quan semblava que te’n sorties hi tornaves a caure. Com podia ser que aquella noia que ho tenia tot per sortir-se’n, em parlés d’un patiment com el meu? Què en sabia ella del meu patiment? Que no em veia com era jo? I no veia com era ella? Que no veia que jo era una bola amb potes? Com gosava parlar per la meva boca?

La relació telefònica es va acabar de la pitjor manera que podia haver ocorregut. La meva autoestima començava a sentir-se més trepitjada que mai. De fet em va començar a semblar normal que em passessin les coses que em passaven.

Avui, mirant enrera, crec que va ser aquí quan va començar el meu trastorn alimentari, però encara vaig trigar uns quants anys a ser-ne conscient.

El temps que es necessita per despertar depèn de cada un de nosaltres. Jo vaig necessitar anys, però res no impedeix que d'altres triguin mesos, dies o minuts.