Cada cop tenia més teoria, cada cop em comprenia més i em culpabilitzava
una miqueta menys, però res no era suficient en el moment de la temptació. Cap
teoria em donava la força de voluntat de parar de menjar en el moment horrible de començar a
menjar sense control i sense gana. Em trobava lligada en aquell cercle viciós
en el que t’oblides de gaudir del present i del sabor i reconfort de cada
aliment i et projectes constantment en el futur: què menjaré després? Quan em
podré aturar? On trobaré més menjar?
Us he de dir, que avui (dos anys després d’haver-me aprimat 40 quilos)
encara em puc sorprendre a mi mateixa enganxada en aquest cercle. I encara
utilitzo la mateixa tècnica.
1er. M’aturo un moment. Paro per un segon la màquina
inconscient que treballa sense pausa dins del meu cervell. No m’aturo amb la
intenció de deixar de menjar, no m’aturo pensant que sóc una noia sense
voluntat, no m’aturo pensant que m’he tornat a equivocar. Simplement li demano
una pausa al meu subconscient i inconscient i provo de prendre consciència d’aquell instant.
Els primers segons d’aquesta pausa, el meu subconscient segueix treballant :”Sí,
ara mateix m’aturo i no obro la nevera perquè tu m’ho demanes, però després
penso seguir menjant fins a l’infinit”. I jo l’escolto i no m’hi oposo, perquè
ja ho sé que si vull puc continuar menjant i menjant, però continua ferma amb
la meva simple decisió de fer una pausa. Simplement una pausa per uns instants.
Si us n’adoneu, la força de voluntat que es necessita per parar uns
instants, és ínfima. No estic dient que en aquell moment em proposo de deixar
de menjar, simplement em proposo d’aturar-me un moment. L’única força de
voluntat que demana és voler-ho fer. Voler aturar per un instant la bola
incontrolada de pensaments que viatgen a una velocitat infinita dins del teu
cap.
Quan has aconseguit aquest instant ve el segon pas.
2on. M’observo sense jutjar-me. Em miro a mi mateixa
com a una nena petita i innocent. Em miro des de fora i de cop i volta el
monstre s’atura, ja que no és més que el meu inconscient descontrolat. Quan m’adono
que sóc jo mateixa i que el monstre no és una cosa que m’oprimeix des de fora,
i m’adono que la solució com sempre torna a estar a les meves mans, la calma
arriba de cop i volta i com per art de màgia ja no hi ha més monstre que m’oprimeix.
Al principi, tant el primer com el segon pas em costaven molt, a vegades
aconseguia el primer pas però el segon no. Hi ha diferents tècniques per
aconseguir-los.
Per aconseguir el primer pas i aturar-me, sovint faig un canvi d’activitat.
Si estic per exemple a l’ordinador fent camins a la nevera, m’aixeco i surto a
fora un moment, o puc agafar el cotxe i marxar o simplement decideixo posar música o anar a córrer... Al principi, en què la meva higiene de vida era més
complicada, els canvis havien de ser més exagerats i forçats per tal d’estimular
la pausa en el camí. I evidentment, quan pesava 110 kg, ni se m'acudia sortir a córrer, en canvi podia sortir a passejar al riu.
El segon pas necessita un entrenament constant d’estimar-se. Hi ha moltes
maneres d’aconseguir-ho. La més fàcil i que està totalment al nostre abast, és
deixar de lluitar contra nosaltres mateixos i escoltar aquella veueta que ens
parla sempre ben fluixet i sense imposar-se. El problema és que de vegades i
sobretot quan el monstre crida tant fort, no arribem a sentir-la. Però si no
perdem l’esperança i fins i tot perdent-la, aquesta veueta que t’indica el camí,
sempre et segueix parlant.
