19. Per què menjo si no tinc gana?

Tot cercant més respostes a la pregunta anterior (per què no em puc aturar de menjar?) em vaig adonar que si l’alarma “estic tipa!” no sonava en el meu cos era perquè l’objectiu de menjar no era per atipar-me. I d’aquí va néixer la segona pregunta:

Per què menjo si no tinc gana?

El psiquiatre em va ajudar a verbalitzar els diferents estats emocionals i les diferents necessitats que cercava sadollar cada cop que menjava: l’estrés, l’avorriment, l’enrabiament, la tristesa, l’alegria... Qualsevol estat em podia fer menjar. Però tot això no em contestava la pregunta de base que ara la podria reformular amb més elements.

Per què menjo quan estic trista?

Per què menjo quan estic contenta?

Per què menjo quan estic...?

O dit encara d’una altra manera:

Què cerco menjant?

I ràpidament l’experiència em va contestar que cercava benestar, pau, tranquil·litat...

L’especialista em va dir que els aliments poden proporcionar tranquil·litat quan s’utilitzen per sadollar la fam. I que aquest era un comportament molt “normal”, però clar, proporcionaven tranquil·litat quan menjàvem amb fam.

Jo volia sadollar amb el menjar un fam que no era d’aliments, una fam de pau i serenor que el menjar no podria mai satisfer plenament.

Un altre cop, em responia una simple pregunta d’una forma totalment lògica. Però aquesta era molt més reveladora i útil. Havia après que no podia apagar un foc cobrint-lo amb paper, ja que el paper també es convertiria en foc.

També he de dir que començava aquí tot un altre camí (en el qual encara m’hi trobo) de com obtenir l’aigua per apagar el foc...

18. Per què no em puc aturar de menjar?

Per què quan em sento horrorosament tipa puc seguir menjant? Per què quan arribo fins i tot a sentir una sensació desagradable segueixo menjant? Per què quan l’estómac em fa un mal insuportable no és un senyal prou fort com per aturar-me d’ingurgitar?

Són preguntes que en un moment vaig arribar a fer-me. Quan vaig deixar de sentir-me víctima de la situació i de plorar la meva pròpia dissort, quan vaig deixar de fer-me fàstic a mi mateixa, vaig poder començar a posar-me a la feina. La primera cosa a fer per resoldre un problema, és adonar-se de quin és el problema i una forma interessant d’aconseguir-ho és fent-se preguntes.

Per què no em puc aturar de menjar?

Aquesta va ser una pregunta força interessant que vaig formular un dia al psiquiatre. Evidentment sempre tornes a caure en el victimisme (tant confortable) i vaig passar una temps culpabilitzant-me pel fet d’estar-me fent mal a mi mateixa. I no passa res, sempre hi ha moments en què plorem una mica la nostra desgràcia. En sí no és dolent, simplement és inútil i ens fa el camí més llarg. En tot cas no caldria culpabilitzar-nos pel fet de culpabilitzar-nos, perquè el temps estaria doblement malgastat i el camí encara es faria més llarg. Per sort, aquests moments són cada cop més curts i més espaiats. Un cop passat l’estadi d’autoflagelacions, doncs, pots fer net i comences a provar de respondre’t les preguntes.

Van molt bé les petites ajudes del teu voltant (siguin comentaris d’especialistes, o no). En aquest cas el psiquiatre em va contestar:

“Doncs no pots aturar-te perquè has començat a menjar estant tipa.”

Vaig escoltar-lo, em vaig aturar a analitzar la resposta i em va semblar molt lògica. Ara necessitaria uns dies per anar-la vivint i experimentant, ja que res del que ens diuen no ho entenem fins que no cobra un significat en la vida de cada dia.

I així va ser,  em vaig adonar que és impossible de sadollar la fam quan comencem a menjar sense tenir-ne. Un s’atura de menjar quan ja no té més gana, a vegades ens passem una mica, però sempre arriba el moment en què ja no podem més. En una crisi d’ingestió descontrolada, la qual pot començar de forma molt forta o gradualment, el problema és que quan decidim menjar una cosa sense gana, és impossible que ens puguem aturar, perquè la sensació d’estar tip no és cap alarma, sinó que esdevé la normalitat.

Són raonaments molt simples però quan la percepció dels sentits està espatllada, tornar a la base i començar a reparar la màquina des del principi, per a mi ha estat un camí d’èxits que no s’acaba mai.