18. Per què no em puc aturar de menjar?

Per què quan em sento horrorosament tipa puc seguir menjant? Per què quan arribo fins i tot a sentir una sensació desagradable segueixo menjant? Per què quan l’estómac em fa un mal insuportable no és un senyal prou fort com per aturar-me d’ingurgitar?

Són preguntes que en un moment vaig arribar a fer-me. Quan vaig deixar de sentir-me víctima de la situació i de plorar la meva pròpia dissort, quan vaig deixar de fer-me fàstic a mi mateixa, vaig poder començar a posar-me a la feina. La primera cosa a fer per resoldre un problema, és adonar-se de quin és el problema i una forma interessant d’aconseguir-ho és fent-se preguntes.

Per què no em puc aturar de menjar?

Aquesta va ser una pregunta força interessant que vaig formular un dia al psiquiatre. Evidentment sempre tornes a caure en el victimisme (tant confortable) i vaig passar una temps culpabilitzant-me pel fet d’estar-me fent mal a mi mateixa. I no passa res, sempre hi ha moments en què plorem una mica la nostra desgràcia. En sí no és dolent, simplement és inútil i ens fa el camí més llarg. En tot cas no caldria culpabilitzar-nos pel fet de culpabilitzar-nos, perquè el temps estaria doblement malgastat i el camí encara es faria més llarg. Per sort, aquests moments són cada cop més curts i més espaiats. Un cop passat l’estadi d’autoflagelacions, doncs, pots fer net i comences a provar de respondre’t les preguntes.

Van molt bé les petites ajudes del teu voltant (siguin comentaris d’especialistes, o no). En aquest cas el psiquiatre em va contestar:

“Doncs no pots aturar-te perquè has començat a menjar estant tipa.”

Vaig escoltar-lo, em vaig aturar a analitzar la resposta i em va semblar molt lògica. Ara necessitaria uns dies per anar-la vivint i experimentant, ja que res del que ens diuen no ho entenem fins que no cobra un significat en la vida de cada dia.

I així va ser,  em vaig adonar que és impossible de sadollar la fam quan comencem a menjar sense tenir-ne. Un s’atura de menjar quan ja no té més gana, a vegades ens passem una mica, però sempre arriba el moment en què ja no podem més. En una crisi d’ingestió descontrolada, la qual pot començar de forma molt forta o gradualment, el problema és que quan decidim menjar una cosa sense gana, és impossible que ens puguem aturar, perquè la sensació d’estar tip no és cap alarma, sinó que esdevé la normalitat.

Són raonaments molt simples però quan la percepció dels sentits està espatllada, tornar a la base i començar a reparar la màquina des del principi, per a mi ha estat un camí d’èxits que no s’acaba mai.