4. Creure en la solució

Recordo en algun moment haver desitjat que tot allò fós només un malson, volia despertar-me d’un dia per l’altre i que de cop i volta tot tornés a la normalitat. I de pas milloraria una mica la normalitat. A part de tornar a ser normal, voldria perdre encara uns quilets més, i de passada voldria perdre una mica d’aquell mal humor que em caracteritzava. Voldria llevar-me i trobar una noia prima, plàcida i amb energia.

Com més desitjava un jo diferent del que era, més em culpabilitzava i més em castigava. Però això jo encara no ho sabia, jo em sentia víctima del destí i a sobre pensava que tot allò m’ho mereixia, ja que era jo la que no tenia força de voluntat.

No hi veia cap sortida, estava en un carreró tancat amb un cotxe que no podia fer marxa enrere. L’única cosa que podia fer era somiar o bé esperar un miracle.

Vaig ballar uns quants any sobre la corda fluixa de l’esperança i la desesperança. I la idea del miracle m’anava apareixent repetidament, podia agafar formes diferents: una sessió d’hipnosi que ho esborrés tot, un rentat de cervell que em desprogramés i em tornés a programar, un príncep blau que m’estimés i em salvés d’aquell mal estar...

No era l’esforç el que em feia por (tot i que en aquell moment tampoc em creia capaç de fer un gran esforç; pensament contradictori amb la realitat que vivia ja que estava estudiant una carrera amb molt bons resultats) sinó la incapacitat de fer-lo. Em sentia incapaç. Pensava que hi havia gent que havia nascut amb el gen de la voluntat i d’altres, com jo, marcats per la fatalitat: incapaç de dur a terme un projecte per manca de voluntat. I podria afegir-hi una tirallonga d’adjectius que em repetia inconscientment: desorganitzada, sense memòria, tímida, covard... (adjectius encara contradictoris amb el que la gent del meu voltant veia i fins i tot algú em deia. Una noia que als 18 anys havia pres la decisió de tenir un fill i es prenia la tasca de mare amb molta seriositat i autoexigència). El meu pensament era cada cop més incoherent i desestabilitzador.

El que no sabia jo en aquell moment és que la solució seria allò que em semblava tant descabellat: un miracle. D’un dia per l’altre la solució es plantaria al meu davant sense saber massa bé perquè. I només és ara, al cap de 2 anys d’haver sortit d’aquell malson, d’aquella presó, que he entès el perquè de cop i volta vaig guarir-me d’aquell trastorn psicològic encadenador:

Simplement vaig creure que la solució era possible. 

3. El despertar

Un bon dia una noia em va dir que a ella també li passava, que menjava molt i vomitava d’amagat.

Jo no havia vomitat mai d’amagat. Què és el que em passava que a ella també li passava? No vaig comprendre massa res.

Em va dir que hi havia gent que et podia ajudar, que hi havia psicòlegs i psiquiatres. A ella li havia anat molt bé. De què em parlava? Jo no necessitava cap psicòleg, a mi només em passava que no tenia força de voluntat i que menjava massa.

Jo no li vaig dir res, però a mesura que passaven els dies d’aquell estiu al casal, em va anar fent cada cop més ràbia aquella noia bonica, simpàtica, i espavilada, més jove que jo, i que a sobre m’anava donant consells.

Des de que havia començat la carrera de magisteri, tot m’anava molt millor. Havia posat seny i era capaç d’encaminar totes les meves forces cap a un bonic objectiu. Ja no passava les hores de qualsevol manera, fent coses que no em servirien per res.

Ara em passava els caps de setmana estudiant i preparant treballs. De fet no em va sorprendre gens que al final de la carrera em donessin el premi al millor expedient de la meva promoció. No havia fet res més que carrera durant tres anys. Finalment feia allò que em pensava que havia de fer. M’havia tancat a les muntanyes cerdanes i mantenia aquella relació a distància, gairebé sempre per telèfon. Arrambada a la finestra perquè m’arribés la cobertura del sud, Passava els vespres explicant el meu dia a dia a aquella veu càlida de l’altre costat del telèfon. Ell no veia com jo m’anava engreixant dia rere dia. Quan s’acostava el moment de tornar-nos a veure m’envaïa el pànic, ell se n’adonaria?

Resulta que també havia patit molt aquella noia rossa i bonica, ho passava molt malament, allò era un infern. I quan semblava que te’n sorties hi tornaves a caure. Com podia ser que aquella noia que ho tenia tot per sortir-se’n, em parlés d’un patiment com el meu? Què en sabia ella del meu patiment? Que no em veia com era jo? I no veia com era ella? Que no veia que jo era una bola amb potes? Com gosava parlar per la meva boca?

La relació telefònica es va acabar de la pitjor manera que podia haver ocorregut. La meva autoestima començava a sentir-se més trepitjada que mai. De fet em va començar a semblar normal que em passessin les coses que em passaven.

Avui, mirant enrera, crec que va ser aquí quan va començar el meu trastorn alimentari, però encara vaig trigar uns quants anys a ser-ne conscient.

El temps que es necessita per despertar depèn de cada un de nosaltres. Jo vaig necessitar anys, però res no impedeix que d'altres triguin mesos, dies o minuts.

2. Sí que existeix la solució! El perquè d'aquest blog-llibre.

Des de que sento que he sortit de la zona de perill, o sigui que sento que he aconseguit comprendre el camí desllorigador de problemes, un desig ha començat a néixer dins meu. Tinc ganes de compartir allò que he viscut, allò que he après i apuntar tot allò que em queda per aprendre. He pensat molt en aquell moment en què cercava testimoniatges de gent que ho havia aconseguit i no en trobava cap. És per això que sento una necessitat imperiosa de comunicar, de fer saber que el miracle existeix. Vull cridar ben fort i dir a tots aquells que pateixen un trastorn alimentari que no és veritat aquest pensament que us assetja constantment.

–  Sí que podeu sortir-vos-en! Sí que existeix la solució!

I és una solució que està a l’abast de tothom. No existeix el concepte de força de voluntat. No existeixen aquells que estan fets per afrontar problemes i aquells que no. Tots, absolutament tots podem trobar el camí.

Jo hi era, al fons del pou.

Tampoc no veia cap llum que em guiés.

No creia en la solució.

Creia fermament en la derrota.

Ara no em sento cap heroïna.

Em sento una persona normal, si és que el fet de ser persona és un estat que es pot classificar com a normal.

No he hagut d’escalar una muntanya més alta de la que havia d’escalar cada matí per superar la jornada que m’esperava.

Ja sé que ningú no m’ha demanat res i que ningú que no vulgui ser ajudat no podrà ser-ho. De fet, tot i que em pensi que tinc ganes d’ajudar, potser simplement vull compartir. Vull explicar-vos què m’ha passat i com ho he fet.

Potser escrivint aquest llibre em vull ajudar a mi. Perquè és l’única cosa que sé de segur que puc fer: ajudar-me a mi mateixa. I per tant, de retruc diria que és l’única cosa que cadascú pot fer: ajudar-se a si mateix.

Doncs jo simplement poso la meva experiència a les vostres mans i vosaltres en fareu el que voldreu.

1. Amb quatre línies

Després de 5 anys divagant, als 23 vaig decidir anar a la universitat.

Als 24 em vaig engreixar 20 quilos d’un cop.

Als 32 anys, amb 110 kg (em sembla) després de moltíssimes voltes, vaig anar a parar a la consulta d’un psiquiatre especialitzat amb els trastorns alimentaris. Després de 4 anys de seguiment (amb més o menys intermitències) als 36 em vaig començar a aprimar.

Avui peso 68 quilos i em sento bé.

Però totes aquestes xifres se’m fan ridícules quan me n’adono de tot el que he après després d’aquests anys de teràpia dins i fora de la consulta.

Per qui vulgui escoltar

Una manifestació pública, una festa de les escoles on treballo. Aquell dia,  la gent que feia un any que no em veia no podia evitar de mirar-me. Centenars de persones es passejaven pels  vorals. Uns venien directament i amb grans exclamacions expressaven la sorpresa de veure com havia canviat. D’altres s’acostaven discretament i d’una forma ben seriosa i prudent em demanaven si m’havia aprimat perquè volia o si havia tingut algun “problema”. D’altres em miraven i remiraven i no s’atrevien a acostar-se a mi.

Després de tants anys de fugir manifestacions públiques, de practicar l’art complex de la invisibilitat, aquell dia em vaig adonar que havia fet un gran progrés. Havia aguantat estoicament ser el centre d’atenció durant tota una jornada. Clar que vaig acabar esgotadíssima i vaig necessitar uns quants dies per recuperar-me.

Hi va haver però una trobada que encara em persegueix el pensament i que potser és un dels motius pels quals ara estic escrivint aquest llibre. De trobades semblants a aquesta n’he tingut més d’una però aquesta va ser la primera.

Jo estava tota orgullosa de mi mateixa, cofoia del meu treball. No sé si el reconeixement de tanta gent, en aquell moment encara em feia més il·lusió que indiferència. Diria que va ser just aquell dia, després la borratxera de felicitacions i després d’aquella famosa trobada quan em vaig adonar que totes aquelles mostres de satisfacció en el fons no m’aportaven res. La vertadera felicitació només podia venir de mateixa, i no pels resultats obtinguts sinó pel fet d’haver aconseguit veure-hi clar, pel fet d’haver aturat de sentir-me víctima i d’actuar simplement, sense culpabilitats. I de fet hauria de canviar la paraula felicitació o simplement reinterpretar-la: no necessito felicitar-me en el sentit d’adorar-me si no en el simple sentit de reconeixement d’haver aconseguit una fita, en el sentit de donar-se compte, d’adonar-se.

Jo estava doncs, en un petit èxtasi d’auto-adoració quan se’m va acostar una noia bonica i grossa. La coneixia de lluny, sempre l’havia envejat perquè pensava que portava molt bé el seu sobrepès. Era molt extrovertida i riallera, tenia parella i semblava tenir molts amics.

Havia begut unes quantes cerveses (igual que jo) i em va demanar amb una veu dura i directa:

–        Et puc fer una pregunta?

–        Sí

–        Com t’ho has fet?

–        Jo patia un trastorn alimentari i he anat quatre anys al psiquiatre.

Vam anar parlant, ella em mirava incrèdula i desconfiada i amb ràbia al mateix temps. No era una ràbia contra jo, sinó contra la situació que no podia comprendre. Jo provava de fer passar el missatge: sobretot cap règim, aprèn a escoltar el teu cos, demana ajuda...

Jo sempre havia pensat que ella no tenia cap problema, que se sentia bé, però pel que em va anar explicant em vaig adonar que no podem mai jutjar els altres ni interpretar el que senten.

Es va anar posant nerviosa, va treure un paquet de cigarrets i me’n va oferir:

–        No gràcies, he deixat de fumar.

–        A sobre! – va esclatar de riure d’una forma sincera alliberant totes les seves emocions contradictòries.

Vaig riure amb ella, em vaig posar del seu costat i em vaig veure a mi mateixa des de fora. Vaig veure aquella noia del casal d’estiu. Aquella noia que em volia ajudar sense que jo li hagués demanat ajuda. Em vaig fer una mica de ràbia. I en lloc de callar vaig continuar provant de convèncer-la que existia una solució però vaig adonar-me que el meu missatge no li arribava de cap de les maneres.

Després d’un petit instant de silenci, em va dir que se n’anava, va agafar el seu got i se’n va anar.