Des de que sento que he sortit de la zona de perill, o sigui que sento que
he aconseguit comprendre el camí desllorigador de problemes, un desig ha
començat a néixer dins meu. Tinc ganes de compartir allò que he viscut, allò
que he après i apuntar tot allò que em queda per aprendre. He pensat molt en
aquell moment en què cercava testimoniatges de gent que ho havia aconseguit i
no en trobava cap. És per això que sento una necessitat imperiosa de comunicar,
de fer saber que el miracle existeix. Vull cridar ben fort i dir a tots aquells
que pateixen un trastorn alimentari que no és veritat aquest pensament que us
assetja constantment.
– Sí que podeu sortir-vos-en!
Sí que existeix la solució!
I és una solució que està a l’abast de tothom. No existeix el concepte de
força de voluntat. No existeixen aquells que estan fets per afrontar problemes
i aquells que no. Tots, absolutament tots podem trobar el camí.
Jo hi era, al fons del pou.
Tampoc no veia cap llum que em guiés.
No creia en la solució.
Creia fermament en la derrota.
Ara no em sento cap heroïna.
Em sento una persona normal, si és que el fet de ser persona és un estat
que es pot classificar com a normal.
No he hagut d’escalar una muntanya més alta de la que havia d’escalar cada
matí per superar la jornada que m’esperava.
Ja sé que ningú no m’ha demanat res i que ningú que no vulgui ser ajudat no
podrà ser-ho. De fet, tot i que em pensi que tinc ganes d’ajudar, potser
simplement vull compartir. Vull explicar-vos què m’ha passat i com ho he fet.
Potser escrivint aquest llibre em vull ajudar a mi. Perquè és l’única cosa
que sé de segur que puc fer: ajudar-me a mi mateixa. I per tant, de retruc diria
que és l’única cosa que cadascú pot fer: ajudar-se a si mateix.
Doncs jo simplement poso la meva experiència a les vostres mans i vosaltres
en fareu el que voldreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu comentar-me alguna cosa de forma privada, em podeu enviar un comentari a l adreça trastornperafartament@gmail.com