Recordo en algun moment haver desitjat que tot allò fós només un malson,
volia despertar-me d’un dia per l’altre i que de cop i volta tot tornés a la
normalitat. I de pas milloraria una mica la normalitat. A part de tornar a ser
normal, voldria perdre encara uns quilets més, i de passada voldria perdre una
mica d’aquell mal humor que em caracteritzava. Voldria llevar-me i trobar una noia
prima, plàcida i amb energia.
Com més desitjava un jo diferent del que era, més em culpabilitzava i més
em castigava. Però això jo encara no ho sabia, jo em sentia víctima del destí i
a sobre pensava que tot allò m’ho mereixia, ja que era jo la que no tenia força
de voluntat.
No hi veia cap sortida, estava en un carreró tancat amb un cotxe que no
podia fer marxa enrere. L’única cosa que podia fer era somiar o bé esperar un
miracle.
Vaig ballar uns quants any sobre la corda fluixa de l’esperança i la
desesperança. I la idea del miracle m’anava apareixent repetidament, podia
agafar formes diferents: una sessió d’hipnosi que ho esborrés tot, un rentat de
cervell que em desprogramés i em tornés a programar, un príncep blau que
m’estimés i em salvés d’aquell mal estar...
No era l’esforç el que em feia por (tot i que en aquell moment tampoc em
creia capaç de fer un gran esforç; pensament contradictori amb la realitat que
vivia ja que estava estudiant una carrera amb molt bons resultats) sinó la
incapacitat de fer-lo. Em sentia incapaç. Pensava que hi havia gent que havia
nascut amb el gen de la voluntat i d’altres, com jo, marcats
per la fatalitat: incapaç de dur a terme un projecte per manca de voluntat.
I podria afegir-hi una tirallonga d’adjectius que em repetia inconscientment:
desorganitzada, sense memòria, tímida, covard... (adjectius encara
contradictoris amb el que la gent del meu voltant veia i fins i tot algú em
deia. Una noia que als 18 anys havia pres la decisió de tenir un fill i es
prenia la tasca de mare amb molta seriositat i autoexigència). El meu pensament
era cada cop més incoherent i desestabilitzador.
El que no sabia jo en aquell moment és que la solució seria allò que em
semblava tant descabellat: un miracle. D’un dia per l’altre la solució es
plantaria al meu davant sense saber massa bé perquè. I només és ara, al cap de
2 anys d’haver sortit d’aquell malson, d’aquella presó, que he entès el perquè
de cop i volta vaig guarir-me d’aquell trastorn psicològic encadenador:
Simplement vaig creure que la solució era possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu comentar-me alguna cosa de forma privada, em podeu enviar un comentari a l adreça trastornperafartament@gmail.com