5. Infinites oportunitats per sortir-se’n

De fet no n’era ni conscient, jo tenia molta por, pensava que no me’n sortiria mai, havia caigut dins la roda de la fatalitat, ho havia provat tantes vegades sense aconseguir res... I cada cop tornava enrere i em trobava en una situació pitjor que l’anterior.

Un dia, sense saber massa perquè em vaig deixar portar, vaig deixar de provar de governar i em vaig deixar portar altre cop cap a la consulta del psiquiatre.

En aquell moment ja sabia que tenia un trastorn alimentari que es deia: trastorn per afartament, “binge eating”, “hyperfagie”... Ja feia temps que ho havia mirat i remirat per internet en diferents llengües, i cada cop hi havia més informació sobre el tema.

Ara m’adoni que fins aleshores havia tingut mil oportunitats de sortir-me’n, el destí, o el que fós, m’havia ofert infinites situacions en les que jo hauria pogut pujar al tren, m’havia estès la mà repetidament i jo no l’havia agafada mai. Però pacient, amb amor i sense jutjament, aquell no sé què (o el jo profund o la força de la natura o l’instint o ...) em continuava oferint oportunitats per a salvar-me d’aquell malson i jo no les veia.

Aquella oportunitat la vaig agafar al vol. No sabia perquè, ho veia tot fosc al davant meu, però una petita veueta en el fons de jo em deia que encara que no comprengués res havia de continuar aquell camí.

– Ah! –  Va exclamar prudentment quan em va veure passar per la porta. La seva mirada era acollidora i interrogativa. Tenia curiositat. Volia saber què m’havia fet tornar.

Em vaig sentir profundament benvinguda. Havia temut tant aquesta rebuda. Havia preparat mil vegades el discurs: “he tornat perquè... de fet ...” “Vaig deixar de venir perquè... era massa difícil, no aconseguia fer-me cuidar els fills... perquè clar jo estic sola... i els meus pares viuen lluny... i clar tot és molt complicat...”. Però aquella mirada no volia saber res de tot allò. Aquella mirada simplement m’acompanyava, em donava la mà tendrament mentre travessava el llindar de la porta. Em sentia més acompanyada que interrogada. M’observava a mi, a l’ésser més profund i indefens, a aquella petita bola de jo que quedava amagada sota aquella massa de greix i carn. Al jo de veritat que encara quedava viu i resistia afeblit.

Vaig seure a la cadira confortable de cara a ell, aquest nou despatx era molt més luxós que l’anterior, la finestra era enorme i deixava passar moltíssima llum. Les parets eren blanques i netes, les cortines noves. La seva cara seguia irradiant alegria i sorpresa barrejada. Em seguia interrogant amb la mirada.

– No sé, sóc aquí. Tenia ganes de tornar.