14. Culpabilitat i responsabilitat.

Des de que havia començat les sessions, vaig anar encaminant el meu pensament a cercar culpables: perquè em passa això a mi? Què van fer els meus pares quan jo era petita? Aquesta societat consumista i pertorbadora m’ha enverinat el pensament!

Havia llegit un llibre que parlava de tots els factors que feien que una persona desenvolupés un trastorn per afartament. Va ser un pas molt important ja que vaig aconseguir desculpabilitzar-me a mi mateixa. Ja no em fuetejava ni em castigava el pensament. Ara em sentia innocent, ja no era jo la culpable. Però des d’aquest punt vaig bifurcar durant un temps cap a dos errors: desplaçar la meva culpa als altres, ara ells eren culpables, i confondre la innocència amb la irresponsabilitat: de ben segur que era innocent, però seguia sent responsable del que em passava! O més ben dit era responsable del què pensava.

Vaig estar molt de temps cercant culpables:

La societat consumista dels anuncis enverinats. Per una banda volen vendre productes hiper rics en calories (per no dir conservants i productes químics infinits) i t’inflen el cap dient-te que aquell menjar deliciós i malèfic t’espera. De manera que no et pots menjar una cosa molt calòrica de forma neutra sinó que lliguen les calories amb la temptació, lliguen la noció del plaer del menjar amb aliments prohibits. Per altre banda mil anuncis de règims i productes “lights” amb el missatge al darrera: “si ets una persona com cal i tens realment força de voluntat vine amb nosaltres i amb tres dies seràs com aquest senyoreta de somni que t’estem mostrant”. Qui no pararia boig amb aquests missatges contradictoris i amb tanta manipulació de les sensacions i sentiments!

La meva mare va fer cas al doctor quan als 10 anys em van obligar a fer el meu primer règim. Al menjador de l’escola jo era l’única que menjava bledes quan tothom menjava arròs a la cubana. Aquell va ser el primer règim dels infinits règims que es van anar succeint després.  

La mirada de pena i desesperació que feia la meva mare cada cop que em veia. Els seus ulls transparents em mostraven tota la seva decepció. Anys després vaig comprendre que no era jo qui la decepcionava, sinó ella mateixa. Es deuria demanar què havia fet ella malament per a que jo em trobés en aquell estat gegantí. Aquesta culpabilitat que ens persegueix, no és una ombra obscura que només ens ataca a nosaltres, sinó que ho fa amb tothom. Ara entenc que la meva mare va fer el que va poder.

Les mil manies del meu pare que s’havien convertit en dogma. Rituals rígids i inflexibles per als àpats. Tothom havia de seure a taula obligatòriament, encara que no tinguéssim gana. Actuar com cal era voler fer sobretaula, els que preferien marxar per fer les seves coses no estaven actuant com cal (o així ho interpretava jo veient la seva cara)... De fet, em vaig adonar que el meu pare només el trobava disponible al voltant d’una taula.

Amb aquesta primera reflexió sobre els actes que el meu pare podia haver fet per causar-me tant de mal, vaig notar que havia obert la veda. Va ser una època molt dura en què només veia tot el mal que el meu pare m’havia fet.

Un bon dia, el meu psiquiatre em va dir:

“Sí, el teu pare potser et va fer això o allò, però ara deixa de pensar en ell, pensa en tu”.

No vaig entendre res i fins i tot em vaig indignar una mica. Era ell el que m’havia portat per aquest camí, era ell el que m’havia fet indagar la relació amb el meu pare. Ell m’havia encès! I ara m’insinuava que ell no era el culpable?

Aquestes paraules incomprensibles em van anar ressonant durant molt de temps fins que un dia em vaig trobar sola amb una amiga parlant...

– Has de matar el teu pare – em va dir (en el sentit figurat).

Em va explicar que feia uns anys havia passat per aquesta etapa i va ser just quan va aconseguir matar el seu pare que va poder començar una nova relació amb ell.

A mi aquella metàfora em va semblar molt dura i no sabia si estava disposada a viure això que em deia.

El temps anava passant, jo divagava en els meus pensaments, estava perduda. Mentrestant el meu pare em posava novament entre l’espasa i la paret. Em trobava per sorpresa en una situació en la que jo no m’hi volia trobar i no em quedava altra opció que afrontar-la. Novament em semblava tant injust... Per primer cop vaig agafar el telèfon i amb la meva intenció més profunda, serena i clara li vaig anar dient amb un fil de veu tot el que en pensava d’aquella situació, tot el que no acceptava, tot el que no volia. Després d’un llarg temps indefinit al telèfon, em va donar les gràcies per haver-li parlat així.

I va ser aquí on es van anar desencadenant una llarga sèrie de perdons cap al meu entorn.

Vaig comprendre que els altres tampoc no eren culpables del que em passava a mi. De fet vaig entendre que la paraula culpabilitat l’havia d’eradicar del meu vocabulari. No servia per res! I en canvi l’havia de substituir per una altra: responsabilitat. Jo era responsable del que em passava. Si jo no volia fer una cosa no l’havia de fer, si volia dir una cosa l’havia de dir... Jo era responsable del que em passava i per tant havia d’aconseguir ser coherent amb el que volia, el que deia i el que feia.