11. El registre d’allò que menjo

Al mateix temps que les sessions em permetien anar posant ordre a la meva ment, tot tornant a formatejar el meu cervell ple de virus, el psiquiatre anava insistint amb aquell insuportable llibret.

“És una cosa molt simple” em deia. Havia d’escriure a la primera columna tots els aliments que anava menjant durant el dia. A la segona, com em sentia abans de menjar, a la tercera la sensació de fam que tenia abans de començar i a la quarta la sensació de fam que tenia després de menjar.

Dia i hora	Aliments	Estat d’ànim	Sensació de fam abans de menjar (0-5)	Sensació de fam després de menjar (0-5)

Diria que no vaig aconseguir mai fer-lo més de dos dies seguits. M’havia de passar tot el dia amb el llibret perseguint-me per tot arreu. En qualsevol moment em podia posar a menjar, era pesat i angoixant aquell registre que deixava traça de totes les meves barbaritats alimentàries! Tenia la feinada d’escriure a tot hora i a sobre d’amagar-lo constantment perquè ningú veiés aquella insensatesa alimentària.

Cada cop que tornava al psiquiatre em demanava com tenia el llibret. Ell com sempre ho feia súper bé, no em feia sentir culpable, tenia la capacitat de tornar-me’l a demanar cada cop com qui no vol la cosa. Al principi vaig aconseguir mostrar-li algunes anotacions, de vegades tornava a provar-ho i li podia mostrar alguna altra cosa. Cada cop me’l demanava menys sovint fins que un dia li vaig dir que no volia tornar-lo a fer.

Ell em va demanar si m’havia servit d’alguna cosa. I va tornar a passar com sempre: aquelles preguntes de psiquiatre t’obliguen a fer introspecció per poder-les respondre.

Jo ja sabia que menjava molta quantitat i a tothora abans de provar d’escriure aquell llibret, però el que em va ajudar a comprendre no era la teoria plena de prejudicis sobre com cal menjar, sinó que em va ajudar a mostrar-me el present. Em passava el dia enfeinada aconseguint menjar, menjant i amagant-ho. El meu quotidià era bàsicament menjar. Va ser com una bufetada a la cara, dedicava totes les meves hores a menjar i entremig si el meu estat físic m’ho permetia (perquè sovint em trobava molt malament) aconseguia fer alguna altra cosa. Vaig tenir la sensació que mentre menjava no vivia.

Em vaig adonar també que menjava molt més del que em pensava. És com quan vas de rebaixes i compres coses molt barates i en vas agafant moltes. Al final la suma ens pot sorprendre. Em vaig espantar de la gran quantitat de menjar que podia arribar a englotir en un dia.

Tot parlant amb el meu company de penes, em vaig adonar que feia anys que no sentia la sensació de fam. No sabia què volia dir tenir fam, em costava moltíssim graduar la sensació de més a menys gana. De fet diria que durant anys només havia tingut les sensacions de: tipa, molt tipa o farta.

També em vaig començar a adonar dels motius pels quals menjava. Ja que si no menjava perquè tingués fam havien de ser altres motius els que em feien menjar. Vaig anar analitzant com em sentia abans de menjar i la meva sorpresa va ser la gran varietat de sensacions: alegria, tristesa, avorriment, ben estar, solitud, ràbia... Qualsevol estat d’ànim em donava ganes de menjar!

Doncs finalment, aquell famós i insuportable llibret, em va ajudar moltíssim a començar a analitzar el que em passava i a conèixer les meves pròpies creences. Va ser una eina que va fer aflorar a la meva consciència alguns hàbits bojos. Els passos següents serien trobar i desmantellar les creences en les quals s’havien forjat aquests hàbits.