10. La mirada de fora

Em sentia constantment  jutjada per tot i tothom. Jo volia cridar ben fort: “Sóc víctima de tots vosaltres! Estic enganxada al menjar igual que tu a la cigarreta!” Sentia ràbia i incomprensió, me sentia empresonada entre una liana invisible. Creia que era injust el que els altres pensaven de mi. Perquè jo estava convençuda que “els altres” pensaven que jo no tenia força de voluntat, que era una persona fluixa i lasciva.

Com més culpava els altres, més em tancava en el meu petit món intern. Jo podia parlar tranquil·lament i amb tota normalitat amb la gent del meu voltant més proper, però íntimament m’estava empresonant jo mateixa entre les meves pròpies pors i prejudicis, tot i que jo sentia que els barrots de la presó me’ls posaven “els altres”.

Després d’un temps de treball amb el psiquiatre em vaig adonar que cada prejudici que tenia, venia simplement de mi i pas dels altres. Vaig constatar que la meva mirada cap a mi era mil vegades pitjor que la mirada que rebia des de fora.

I és aquest el primer pas per aprimar-se 42 quilos, adonar-se que no existeix la mirada de fora, sinó que només hi ha la teva pròpia mirada. Potser sembla decebedor que el primer pas no sigui eliminar els aliments més greixosos de la teva dieta o sortir a córrer trenta-cinc mil quilòmetres fins que tornis suada i exhausta, jo simplement us puc dir que per a mi aquest va ser el primer pas.

I és un pas essencial on es va forjant després tota una nova visió de tu mateixa que et permetrà anar avançant i construint una nova manera de veure’t i de mirar el món. En el meu cas, aquest pas va ser molt llarg. Vaig trigar tres o quatre anys de sessions al psiquiatre, però ara sé que no cal trigar tant de temps. Jo em vaig retardar tant perquè em resistia a creure-ho.

Recordo un dia que parlava amb el meu company quinzenal a la seva consulta i mentre jo li explicava no sé quina experiència basada en un sentiment d’inferioritat, ell em va mirar sorprès amb cara de no comprendre res. De sobte vaig veure’m reflectida a la seva mirada, vaig veure una imatge preciosa de mi mateixa. Amb tot el meu cos imperfecte, amb aquella motxilla de 42 quilos, vaig veure’m a través dels seus ulls com la persona més perfecta del món. De cop i volta em vaig deixar estar de teories i de tonteries i vaig simplement sentir i per tant comprendre que jo era perfecta i innocent.

Així que quan vaig deixar d’interposar-me entre la mirada dels altres i jo, quan vaig deixar de jutjar i d’interpretar, va se finalment la mirada de fora el que em va donar la solució:

Adoneu-vos-en que sou perfectes!