13. Els aliments prohibits

“No existeixen els aliments bons i els aliments dolents. Pots menjar tot el que vulguis.” Aquell discurs del psiquiatre semblava una trampa. Em vaig esperar i esperar que un dia em digués: “però no pots...”

I no. Finalment vaig relaxar-me i confiar en aquella premissa i em vaig adonar que no hi havia peròs. M’he aprimat 42 quilos menjant sempre tot allò que he volgut.

La trampa hi és, però no te la posen els altres sinó que te la poses tu mateix. I quan deixes de posar-te trampes aleshores tot es recoloca al seu lloc.

De la mateixa manera que en certs moments busquem culpables per tot arreu, arriba un punt en què no només culpes les persones sinó també certs aliments. Els personifiquem i fins i tot els dimonitzem. I com que creiem que aquells aliments són taaaaant dolents, ens els prohibim. Un cop prohibits, els entronitzem i ens els mirem amb recel. Fins que en un instant de fluixera ens en mengem un (perdoneu, però jo estic veien un donut o bé un croisanet farcit de xocolata que durant tant de temps van ser els meus aliments fetitxe). I en aquell moment en què l’ingerim, la maldat de l’aliment creix encara més del que el creiem capaç. I en el cas de les hiperfàgiques (és amb to d’humor que m’anomeno hiperfàgica, ja que tot i que encara no li he acabat de donar forma al meu pensament, em sembla que acabaré els últims comentaris del blog demostrant que el trastorn alimentari no existeix...), doncs en el nostre cas, un cop el dimoni ha entrat en el nostre cos, nosaltres mateixes ens convertim en el dimoni en persona i comença l’autoflagelació repetint fins a l’infinit l’acte malèfic de menjar l’aliment prohibit (ara no sabria dir el meu rècord: vuit donuts? Seguits evidentment d’altres aliments potser no tant dimonitzats, però que en aquell moment estaven al meu abast).

Després de tants anys de maleir certs aliments em va costar bastant canviar la meva mirada cap a un pot de nutella o qualsevol aliment temptador. El psiquiatre m’assegurava que quan deixés de veure aquells aliments com a prohibits o com a dolents, deixaria de voler-ne menjar descontroladament. Em semblava una mica impossible tot plegat. Ara veuria aquell croisant recobert de pols de sucre com una ovelleta innocent enlloc d’aquell monstre perniciós que em temptava constantment sense pausa?

El que va passar quan vaig acceptar a cegues les recomanacions d’acceptar aquells aliments dins la meva dieta, és que com que no m’havia de preocupar per si ja havia tornat a caure en la maledicció, en culpar-me i en castigar-me, simplement en vaig començar a centrar en degustar aquells aliments (recomenació també del dietista i psiquiatre). El que em va passar, és qu em vaig adonar que molts d’aquells aliments no m’agradaven.

Avui en dia si veig un donut dins el seu paquet ple de conservants i recordo el seu gust de mentida, no em fa ni fred ni calor. I en tot cas no em ve gens de gust menjar-me’l.

A vegades, hi ha dies en puc menjar una mica compulsivament alguns aliments d’aquests que he descobert que de fet no m’agraden massa. Però com que ara, no són aliments prohibits, com que no em culpabilitzo ni em castigo, doncs simplement hi ha un moment que l’alarma interna m’avisa i em demana d’aturar de menjar si ja no tinc gana. I si he menjat massa, i que em sento massa tipa, doncs simplement em toca esperar a fer la digestió. I potser més tard que normalment tornaré a tenir gana. Aquestes obvietats, van ser una aprenentatge preciós que vaig anar fent al llarg del camí de la curació.