7. Dietistes i règims

Odiava els dietistes, n’havia visitat tants al llarg de la meva vida. Et pesaven, et miraven et confirmaven que estaves massa grossa i miraven uns índex de no sé què en funció de l’alçada i del sexe.

Què en sabien aquests índex de jo, dels meus ossos, dels meus anhels, de les meves pors, del meu ésser?

Recordo una dona súper prima amb la cara demacrada que no parava de fumar mentre em rebia a la seva consulta. Ella mateixa s’havia aprimat moltíssims quilos. M’assegurava que havia pesat 120 kg i ara era una dona alta i prima.

Jo me la mirava i remirava i no acabava de trobar-li la felicitat que buscava jo en aquella consulta. Tenia la sensació que havia canviat els donuts per les cigarretes. Aquells cendrers desbordaven les peles de cigarretes que semblaven haver estat atacades per un gegant enrabiat. Si li feia cas, em convertiria com ella?

A la meva mare li havien aconsellat aquella dietista perquè tenia una solució miracle que t’infiltrava amb una xeringa a les parts del cos que ella pensava més necessàries d’ajuda. Aquell líquid et transformava els greixos en no sé què  que marxaria per l’orina.

Als 13 anys ja feia el meu enèsim règim. I aquest, a part de molt car, va ser el meu rècord: 8 kg en unes setmanes! Rebia felicitacions de totes bandes. La meva mare (tot i que jo m’aprimava molt més ràpidament que ella) estava molt orgullosa de mi, ho explicava a totes les amigues i coneguts que creuàvem pel carrer. A principis d’estiu em va comprar un vestit vermell preciós que marcava la meva nova silueta de noia bonica de 13 anys. Recordo, un dia a Montgat fent autoestop per pujar a Tiana, el noi més cotitzat del poble en aquell moment va fer una frenada sobtada amb la seva moto quan em va veure a la vora de la carretera i em demanar si volia pujar amb ell...

Aquell vestit el vaig guardar durant molts anys, sempre esperant el moment de tornar-lo a treure. Al final el seguia guardant només com a testimoni de que jo un dia hi havia pogut entrar. I un any, diria que ja havia començat les sessions del psiquiatre, vaig decidir llençar-lo. Ja no volia més testimonis del passat. Simplement volia aprendre a viure el present, que ja em portava prou feina.

Al final de l’estiu, els meus pares em van venir a buscar a l’aeroport després de passar dos mesos als Estats Units. Aquell vestit vermell, ja havia trobat el seu lloc ben endreçadet a la maleta. La mirada de la meva mare (que ara mateix m’arrenca un riure, però que en aquell moment em va sembla una ganivetada directa al cor) era totalment atònita. No sé si guanyava el plaer de tornar a veure la seva filla que per primer cop havia passat tant de temps fora de casa, la decepció de veure-la més grossa del que estava abans del règim miracle, o la desesperació de veure tots aquells diners de la dietista llençats per la finestra.

Aquell estiu vaig descobrir la velocitat en la que el cos es pot engreixar. Guanya de sobres a la velocitat en la que el cos s’aprima, sobretot després d’haver fet un règim.

També vaig descobrir el tipus d’aliments i sobretot el tipus d’oferta alimentària i la manipulació dels desitjos de fam que sabien fer als Estats Units a l’última dècada del segle XX.