16. La percepció

Quan vas avançant en el complicat camí de la guarició, o més ben dit en el complicat camí de la vida, et vas adonant que el camí no és llarg i recte, sinó que fa com una espècie d’espiral el·líptic que pot canviar de trajectòria en qualsevol moment. De vegades, tot i que sentis que has avançat molt veus el principi tant a prop...

De fet te n’adones que sempre veus allò que vols veure. Quan vols sentir-te trista veus tristesa. I quan vols sentir-te contenta veus alegria. Vull dir que no veus tristesa i per això et sents trista, sinó que et sents trista i per això veus tristesa.

I tot i que t’adones d’aquest principi tant bàsic i veus que de fet és molt fàcil sortir-se’n simplement aplicant-lo, no sempre l’apliques.

El dia que per un sol instant vaig percebre’m a mi mateixa com un ens tranquil, acabat i perfecte, vaig ser capaç d’alçar la vista i percebre perfecció al meu voltant. De cop i volta la mirada de les persones s’havia convertit en un lloc agradable i càlid. I en aquest lloc agradable i càlid deixes de lluitar, deixes d’atacar per defensar-te i simplement et relaxes i gaudeixes de la vida. I quan gaudeixes, deixes d’atacar-te a tu mateixa amb  quilos i quilos de menjar o amb qualsevol altra arma que tinguis a l’abast.

Així arribes a percebre el menjar com allò que és. No és una font il·limitada de plaer, no és un lloc on puguis evadir-te, no és una temptació... és simplement menjar. I totes les connotacions que li has aplicat són simplement idees que estan dins la teva ment i que les has fabricat tu.

Menjar és un acte que permet al cos cobrir les seves necessitats de cos: tant pels aliments que li proporcionen energia com per les sensacions de reconfort. Però menjar no és en sí ni una cosa dolenta ni bona, no necessita víctimes ni culpables.

Un dia una amiga em va dir, “i tu no trobes avorrit això de menjar? Obrir i tancar la boca repetidament , mastegant i mastegant com una vaca...” Vaig obrir els ulls de bat a bat i vaig trobar aquella idea genial! A partir d’ara podria pensar que menjar era avorrit! Tot i així encara va passar un temps fins que no vaig començar a aprimar-me. S’ha de dir però, que actualment quan algun cop encara em despisto i em poso a menjar sense tenir-ne ganes, de vegades em ve aquesta idea al cap i m’arrenca un somriure.

Associar el menjar a una acte avorrit va ser una crossa que em va ajudar un cert temps i que de vegades em pot tornar a ser útil. Però si puc, no l’utilitzo habitualment, ja que aleshores estaria associant menjar amb “avorrit” i em sembla tant tòxic com associar-lo a qualsevol de les altres coses a les que l’havia associat durant el trastorn alimentari.

Percebre l’acte de menjar simplement com el que és, és un aprenentatge. He hagut de caçar molts fantasmes incrustats a la meva ment. El psiquiatre em va  ajudar amb exercicis concrets o simplement escoltant i fent les preguntes que anaven treien les capes de prejudicis que envoltaven la meva ment.

Un cop aquest aprenentatge va començar a agafar forma, em vaig poder començar a aprimar.