9. Per què aquest trastorn alimentari?

Un cop el psiquiatre em va haver convençut de deixar de preguntar-me el perquè d’aquell trastorn alimentari, un dia em va preguntar ell: “Creus que potser et vas engreixar per allunyar els homes de la teva vida.?” Sort que m’ho va formular amb pregunta i no com a afirmació. I a més vaig notar que era una pregunta vertadera, no em volia passar un missatge de fons, simplement indagava i volia saber realment el que jo en pensava. 

De totes formes i encara que pensava que aquelI psiquiatre sabia el que es feia, no vaig poder evitar de pensar que s’havia tornat boig, que ja em venia amb collonades psicològiques de l’estil Freud.

Amb tot el que jo patia! Com podia dir-me que m’havia engreixat expressament! Ja hi tornàvem a ser amb allò de que som culpables de les coses que ens passen. Ara resultarà que si tenim un càncer és que ens ho hem fet nosaltres mateixos!

Em negava a la idea de pensar que jo mateixa m’havia provocat allò que em feia malviure de mala manera. Jo tenia unes ganes boges de poder compartir la meva vida amb algú, com podia acceptar que jo mateixa m’havia posat la barrera per agradar els altres? Aquells 40 quilos de més que portava a sobre no me’ls podia haver posat a sobre expressament!! Sobretot perquè a mi em repel·lia el meu propi físic!

Evidentment no li vaig respondre la pregunta. Me’l vaig mirar incrèdula i vaig apartar la vista cap a la finestra. Aquelles escales, els sostres dels edificis me’ls sabia de memòria, els havia recorregut amb els ulls milers de vegades, mirant sense veure. Era el paisatge que resseguia cada vegada mentre indagava en l’interior del meu pensament. Aquest cop no vaig poder anar cap al meu interior, simplement perquè refusava aquella possibilitat.

Al cap d’una estona, el psi va continuar parlant d’altra cosa sense esperar la meva resposta.

Van passar uns quants mesos, vaig anar a la consulta vàries vegades més però no vaig tornar a treure el tema, ni ell tampoc. La pregunta, però em revenia sovint i jo no podia donar-li resposta. “Creus que potser et vas engreixar per allunyar els homes de la teva vida?” Ara ja no se’m posaven tots els pèls de punta cada cop que hi pensava, simplement observava la pregunta i pensava en la possibilitat que pogués ser veritat. Em semblava massa màrtir la possibilitat. Fer-me mal a mi mateixa. No em trobava prou valenta ni per això. Em sentia tant poc capaç de voluntat i de capacitat d’esforç que un acte així: fer-me mal a mi mateixa, em semblava un acte que necessitava molta més capacitat d’esforç de la que jo mateixa em creia capaç.

Vaig anar abandonant aquest pensament i em vaig fixar en els esdeveniments de la meva vida tal i com m’ho havia presentat el meu psiquiatre:

Després d’una època difícil vaig decidir apuntar-me a la universitat i deixar de portar una vida sense rumb.

Per què just en aquell moment em vaig engreixar?

Tot i que jo continuava volent trobar algú amb qui compartir la meva vida, i tot i que em semblava que això era el que jo volia per davant de tot, el meu subconscient em va voler ajudar a prioritzar el que realment volia jo mateixa: estudiar aquella carrera que no vaig poder estudiar als 18 anys quan em vaig trobar amb un bebè preciós acabat de néixer i uns pares súper presents però arruïnats que van haver de recomençar de zero als Pirineus lluny de la meva terra natal. I per ajudar-me, em vaig construir una barrera física (de 40 quilos d’espessor) per allunyar els homes de la meva vida i dedicar-me al que volia de veritat.

Malgrat em seguia resistint a aquest pensament, l’anava considerant cada cop més, fins que un dia em vaig presentar a la consulta i li vaig dir al psiquiatre que potser tenia raó, que potser m’havia engreixat per allunyar els homes de la meva vida. Ell es va fer el despistat, no li va donar molta importància i em va dir: “Potser tens raó”

L’acceptació d’aquesta possibilitat va ser un dels tants nusos desfets desencadenadors del camí cap a la curació.

Si era el meu subconscient el que havia decidit caure en aquest parany, el meu conscient podria resoldre el problema. Altre cop la solució tornava a ser entre les meves mans!