15. No tinc fam i vull menjar

Avui, un cop estic convençuda que no pateixo cap trastorn alimentari, una tarda normal, asseguda al meu ordinador mentre escric un mail, em puc sorprendre a mi mateixa aixecant-me per anar a cercar una madalena, una taronja, un tros de xocolata, un altre, un cafè amb llet, una galeta, una altra, una altra...  El problema no són els aliments, ni el fet de menjar-se’ls, ni el fet de menjar sense tenir fam. El problema és estar cercant la pau, el plaer, la felicitat en un lloc on no els trobarem. El problema és que em penso que vull menjar i de fet veritablement no vull menjar sinó que tinc ganes de sentir-me bé.

Quan t’adones de l’error que estàs cometent, la solució és tant fàcil com corregir l’error. Si no et jutges per haver menjat massa, sense fam, sense gaudir dels aliments tot esdevé més fàcil. Simplement t’adones que t’has equivocat, que estàs intentant satisfer la fam amb menjar quan de fet no tens fam i quan de fet el que tens són ganes de sentir-te bé i això, en última instància no ho soluciona el menjar, ni tant sols quan tens molta fam.

Quan vols menjar i no tens fam és com si hi hagués un virus en el programa. I justament aquest virus t’ajuda a adonar-te que estem totalment programats.

Gràcies justament a aquest disfuncionament m’he pogut adonar de la simplicitat dels programes i he pogut entendre que menjar respon simplement a una crida de fam i que el plaer que sentim quan mengem també està programat per assegurar-se que mengem. Per tant no és un plaer com el que vertaderament cerquem i pensem que ens farà feliços per sempre. El plaer de menjar es caduca en l’instant mateix en què mengem. I el virus s’elimina quan ens adonem que el menjar no sadollarà la set de felicitat que tenim. El menjar simplement sadollarà la fam.

Per tant, quan em trobo encadenada en la ingesta interminable d’aliments sense tenir fam, avui, em sona una alarma que m’he autoprogramat. Un cop sento l’alarma (que puc trigar més o menys a voler-la sentir) faig una petita pausa. Em demano si aquells aliments m’estan proporcionant alguna cosa. Em demano què és el què estic cercant. Avui en dia, encara confonc una mica el cansament amb la gana. Així que més d’una vegada me n’adono que el que em passa és que estic cansada, no pas que tinc gana. Un cop detectat l’error, sense cercar culpables ni càstigs, simplement em faig responsable del meu error i provo de desfer-lo. Pel cansament no hi ha res millor que el repòs!