6. D’esperança i d’expectatives

El bri màgic d’esperança que em va fer tornar a la consulta, no era molt visible. De fet, era gairebé invisible. De fet, no sabia ben bé res. Només sabia que hi havia d’anar. El camí era molt fosc, no hi veia gens, no sabia ben bé on havia de posar els peus, cada pas era insegur, caminava en la foscor i no sabia si cauria cada vegada que aixecava una cama. Els entrebancs eren nombrosos, veia obstacles enormes fora de tota possibilitat de superar-los. El camí es feia llarg, sobretot quan decidia caminar enrere i retrocedia uns metres cercant un punt més estable on poder fer una pausa i descansar. Ara me n’adono que en aquella obscuritat, els miracles es van anar succeint un rere l’altre.

Un dia el psiquiatre em va demanar que fes un exercici. M’havia d’imaginar que portava un fular negre que em tapava els ulls. En plena foscor havia de provar de continuar endavant. De fer les tasques de cada dia.

Era just així com em sentia. Jo anava a aquella consulta sense veure-hi res.

Vaig comprendre que de moment només tenia aquella opció: acceptar la foscor. Un cop la vaig haver acceptada, vaig arribar fins i tot a trobar-hi una comoditat. En la foscor no podia esperar de mi mateixa de caminar ràpid ja que pensava que si m’entrebancava, el xoc seria encara més desastrós i les conseqüències podrien ser devastadores. En plena foscor no podia posar grans expectatives, simplement podia caminar.

No comprenia on anava, no sabia perquè seguia aquella direcció, de fet per saber quina direcció estàs prenent, cal trobar referents i jo no en veia de referents en plena foscor. De fet tot el món visual que m’envoltava havia perdut sentit, les vores lluminoses que fins ara m’havien servit per retrobar-me en el camí, ara ja no em servien. I en canvi cada vegada que em trobava un enorme obstacle, jo decidia repetidament de continuar per aquell camí.

Simplement perquè m’hi sentia millor. Estava començant a descobrir el magnífic món de les sensacions. El meu camí el traçava jo en funció del que jo sentia en cada moment. Havia començat el camí guiat per la certesa del meu instint.

La foscor s’anava convertint en una normalitat, no podia veure allà on posaria cada peu al caminar ja que allò ja era el futur. I com podria saber què es el que aniria passant? Si ja ho sabés, ja no seria el futur, ja no seria allò que encara tinc per aprendre.

Avui, diria que quan miro el futur, la foscor a vegades hi segueix sent. Però ara no sempre em crea angoixa sinó que moltes vegades sento la vertiginosa i agradable sensació de llibertat i així la foscor es converteix en llum.