21. Un moment de pau

Ahir, dos anys després d’haver-me aprimat, vaig tenir una altra crisi compulsiva de menjar.

Avui ja no sé quants anys després d'haver-me aprimat (3 o 4) continuo tenint moments de descontrol en què menjo per molts altres motius que no són la gana.

No m'agrada. No em sento bé. No és agradable sentir-se tant tipa. Però sobretot no és agradable saber que estàs menjant compulsivament, és aquell comportament que en fa sentir petita d'esperit i bruta de dins. Entres en un estat que no saps quan s'acabarà. La por aflora. Records d'èpoques difícils.

Quan el malson s'acaba, l'endemà, de ressaca, si hi penso, demano ben fort que el malson s'aturi. No vull que torni a passar, no vull que el mati continuï tant lleig. I ara que escric aquestes lletres, m'adono que gairebé sempre funciona. Els matins són el meu moment de llum. Sempre trobo alguna cosa que em distreu, que m'interessa més que el menjar, que em captiva i s'emporta la meva atenció i el meu temps. Quan ha passat una estona, quan he aconseguit deixar de pensar amb el menjar, és com si tot el meu cos es calmi, la meva ment s'asserena i no sento més aquell desig compulsiu que em monopolitzava el vespre anterior.

Diria que no és una resignació, però és un sentiment que s'assembla en el sentit de deixar de lluitar. Si lluito contra el desig compulsiu de menjar, estic lluitant contra mi. Si lluito contra mi, no m'estic estimant, no m'estic ajudant, no m'estic considerant fantàstica i perfecta. El declic s'activa quan deixo d'estar en peu de guerra. Venço el monstre quan deixo de veure'l. Quan decideixo que puc continuar menjant tant com vulgui. És quan arribo en aquest estat que es fa una transició en tot el meu ésser, la meva ment, el meu estat emocional. I sense adonar-me'n he passat a l'altre costat, al bàndol de la serenor. I no hi ha cap aliment ni cap droga que et proporcioni aquest immens plaer, el més gran que hagi sentit mai, un moment de pau.

20. Com aturar el monstre

Cada cop tenia més teoria, cada cop em comprenia més i em culpabilitzava una miqueta menys, però res no era suficient en el moment de la temptació. Cap teoria em donava la força de voluntat de parar de menjar en el moment horrible de començar a menjar sense control i sense gana. Em trobava lligada en aquell cercle viciós en el que t’oblides de gaudir del present i del sabor i reconfort de cada aliment i et projectes constantment en el futur: què menjaré després? Quan em podré aturar? On trobaré més menjar?

Us he de dir, que avui (dos anys després d’haver-me aprimat 40 quilos) encara em puc sorprendre a mi mateixa enganxada en aquest cercle. I encara utilitzo la mateixa tècnica.

1er. M’aturo un moment. Paro per un segon la màquina inconscient que treballa sense pausa dins del meu cervell. No m’aturo amb la intenció de deixar de menjar, no m’aturo pensant que sóc una noia sense voluntat, no m’aturo pensant que m’he tornat a equivocar. Simplement li demano una pausa al meu subconscient i inconscient i provo de prendre consciència d’aquell instant. Els primers segons d’aquesta pausa, el meu subconscient segueix treballant :”Sí, ara mateix m’aturo i no obro la nevera perquè tu m’ho demanes, però després penso seguir menjant fins a l’infinit”. I jo l’escolto i no m’hi oposo, perquè ja ho sé que si vull puc continuar menjant i menjant, però continua ferma amb la meva simple decisió de fer una pausa. Simplement una pausa per uns instants.

Si us n’adoneu, la força de voluntat que es necessita per parar uns instants, és ínfima. No estic dient que en aquell moment em proposo de deixar de menjar, simplement em proposo d’aturar-me un moment. L’única força de voluntat que demana és voler-ho fer. Voler aturar per un instant la bola incontrolada de pensaments que viatgen a una velocitat infinita dins del teu cap.

Quan has aconseguit aquest instant ve el segon pas.

2on. M’observo sense jutjar-me. Em miro a mi mateixa com a una nena petita i innocent. Em miro des de fora i de cop i volta el monstre s’atura, ja que no és més que el meu inconscient descontrolat. Quan m’adono que sóc jo mateixa i que el monstre no és una cosa que m’oprimeix des de fora, i m’adono que la solució com sempre torna a estar a les meves mans, la calma arriba de cop i volta i com per art de màgia ja no hi ha més monstre que m’oprimeix.

Al principi, tant el primer com el segon pas em costaven molt, a vegades aconseguia el primer pas però el segon no. Hi ha diferents tècniques per aconseguir-los.

Per aconseguir el primer pas i aturar-me, sovint faig un canvi d’activitat. Si estic per exemple a l’ordinador fent camins a la nevera, m’aixeco i surto a fora un moment, o puc agafar el cotxe i marxar o simplement decideixo posar música o anar a córrer... Al principi, en què la meva higiene de vida era més complicada, els canvis havien de ser més exagerats i forçats per tal d’estimular la pausa en el camí. I evidentment, quan pesava 110 kg, ni se m'acudia sortir a córrer, en canvi podia sortir a passejar al riu.

El segon pas necessita un entrenament constant d’estimar-se. Hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho. La més fàcil i que està totalment al nostre abast, és deixar de lluitar contra nosaltres mateixos i escoltar aquella veueta que ens parla sempre ben fluixet i sense imposar-se. El problema és que de vegades i sobretot quan el monstre crida tant fort, no arribem a sentir-la. Però si no perdem l’esperança i fins i tot perdent-la, aquesta veueta que t’indica el camí, sempre et segueix parlant.

19. Per què menjo si no tinc gana?

Tot cercant més respostes a la pregunta anterior (per què no em puc aturar de menjar?) em vaig adonar que si l’alarma “estic tipa!” no sonava en el meu cos era perquè l’objectiu de menjar no era per atipar-me. I d’aquí va néixer la segona pregunta:

Per què menjo si no tinc gana?

El psiquiatre em va ajudar a verbalitzar els diferents estats emocionals i les diferents necessitats que cercava sadollar cada cop que menjava: l’estrés, l’avorriment, l’enrabiament, la tristesa, l’alegria... Qualsevol estat em podia fer menjar. Però tot això no em contestava la pregunta de base que ara la podria reformular amb més elements.

Per què menjo quan estic trista?

Per què menjo quan estic contenta?

Per què menjo quan estic...?

O dit encara d’una altra manera:

Què cerco menjant?

I ràpidament l’experiència em va contestar que cercava benestar, pau, tranquil·litat...

L’especialista em va dir que els aliments poden proporcionar tranquil·litat quan s’utilitzen per sadollar la fam. I que aquest era un comportament molt “normal”, però clar, proporcionaven tranquil·litat quan menjàvem amb fam.

Jo volia sadollar amb el menjar un fam que no era d’aliments, una fam de pau i serenor que el menjar no podria mai satisfer plenament.

Un altre cop, em responia una simple pregunta d’una forma totalment lògica. Però aquesta era molt més reveladora i útil. Havia après que no podia apagar un foc cobrint-lo amb paper, ja que el paper també es convertiria en foc.

També he de dir que començava aquí tot un altre camí (en el qual encara m’hi trobo) de com obtenir l’aigua per apagar el foc...

18. Per què no em puc aturar de menjar?

Per què quan em sento horrorosament tipa puc seguir menjant? Per què quan arribo fins i tot a sentir una sensació desagradable segueixo menjant? Per què quan l’estómac em fa un mal insuportable no és un senyal prou fort com per aturar-me d’ingurgitar?

Són preguntes que en un moment vaig arribar a fer-me. Quan vaig deixar de sentir-me víctima de la situació i de plorar la meva pròpia dissort, quan vaig deixar de fer-me fàstic a mi mateixa, vaig poder començar a posar-me a la feina. La primera cosa a fer per resoldre un problema, és adonar-se de quin és el problema i una forma interessant d’aconseguir-ho és fent-se preguntes.

Per què no em puc aturar de menjar?

Aquesta va ser una pregunta força interessant que vaig formular un dia al psiquiatre. Evidentment sempre tornes a caure en el victimisme (tant confortable) i vaig passar una temps culpabilitzant-me pel fet d’estar-me fent mal a mi mateixa. I no passa res, sempre hi ha moments en què plorem una mica la nostra desgràcia. En sí no és dolent, simplement és inútil i ens fa el camí més llarg. En tot cas no caldria culpabilitzar-nos pel fet de culpabilitzar-nos, perquè el temps estaria doblement malgastat i el camí encara es faria més llarg. Per sort, aquests moments són cada cop més curts i més espaiats. Un cop passat l’estadi d’autoflagelacions, doncs, pots fer net i comences a provar de respondre’t les preguntes.

Van molt bé les petites ajudes del teu voltant (siguin comentaris d’especialistes, o no). En aquest cas el psiquiatre em va contestar:

“Doncs no pots aturar-te perquè has començat a menjar estant tipa.”

Vaig escoltar-lo, em vaig aturar a analitzar la resposta i em va semblar molt lògica. Ara necessitaria uns dies per anar-la vivint i experimentant, ja que res del que ens diuen no ho entenem fins que no cobra un significat en la vida de cada dia.

I així va ser,  em vaig adonar que és impossible de sadollar la fam quan comencem a menjar sense tenir-ne. Un s’atura de menjar quan ja no té més gana, a vegades ens passem una mica, però sempre arriba el moment en què ja no podem més. En una crisi d’ingestió descontrolada, la qual pot començar de forma molt forta o gradualment, el problema és que quan decidim menjar una cosa sense gana, és impossible que ens puguem aturar, perquè la sensació d’estar tip no és cap alarma, sinó que esdevé la normalitat.

Són raonaments molt simples però quan la percepció dels sentits està espatllada, tornar a la base i començar a reparar la màquina des del principi, per a mi ha estat un camí d’èxits que no s’acaba mai.

17. Un triomf

Aquesta no és una crisi real, sinó una reproducció de varis records inconnexos. Ara fa massa temps que no en tinc cap d’aquestes crisis i no puc recordar-ne una amb claredat. En una època en podia tenia vàries a la setmana.

Només fa una hora que he dinat.

El meu cervell deixa de funcionar normalment. Només tinc una sola idea al cap: menjar.

No puc pensar amb claredat. Només sento la impulsió de menjar.

No sento res. No vull saber què sento.

No vull aturar-me a observar-me per si de cas...

Tota la meva energia es concentra a cercar menjar.

A casa no hi ha res. No hi ha aquells aliments tant interessant per aquestes situacions: calòrics i sucrats.

Era l’estratègia del psiquiatre. No tinguis res a casa. Grrrrr. Vull menjar!

Un tros de pa al congelador! Me’l puc menjar així mateix o potser el puc posar al microones. Estaria més bo torrat, però trigaria massa. Encara queda nutella al pot.

A la tele fan una pel·lícula trista.

S’ha acabat la nutella. Estic molt tipa. Em sembla que queda mel. Mantega i sucre. Una mica de melmelada. Formatge. Un tros de pernil.

S’ha acabat el pa.

N’hi ha més a la bossa del pa. Està una mica sec, però ja serveix...

Queda un tros de xocolata a la nevera. Més xocolata...

Un iogurt. Una madalena...

Tinc mal de panxa.

No queda res. Vull menjar alguna cosa que vulgui de veritat. Un croisant de xocolata. El petit està dormint. Potser el puc deixar sol i baixar corrents a comprar.

S’ha acabat la pel·lícula.

Un tros de torró a l’armari (restes del Nadal)

El petit es desperta. El poso al cotxe i anem a comprar.

Un paquet de galetes. Una beguda. Un paquet de xocolates. Una bossa de patates fregides.

Petit a la cadireta, amb la música al cotxe, mentre condueixo vaig obrint el paquet de patates.

No vull tornar a casa. No em vull menjar tota això a casa.

M’ho menjaré al cotxe (així el petit no ho veu).

Una xocolata del paquet, una altra, una altra...

NO EM PUC ATURAR!!!

No puc més. Tinc mal de panxa i no puc parar.

Em ve al cap la imatge que el psiquiatre m’havia fet comparant el meu ventre amb unes escombraries.

Obro la finestra i llenço el paquet de xocolates.

De cop i volta em sento alliberada.

HE ACONSEGUIT ATURAR-ME!!!

Em sento cansada, molt cansada. Em fa molt de mal la panxa. Em sento com sempre avergonyida de mi mateixa. Però per primer cop he aconseguit renunciar al menjar.

(que em perdoni el planeta per aquell plàstic que va volar per la meva finestra)

(m’excusi també per tots aquells que van a dormir amb el ventre buit, però en aquest cas introduir-ho dins del meu cos hauria estat igual d’injust que gitar-ho per la finestra)

16. La percepció

Quan vas avançant en el complicat camí de la guarició, o més ben dit en el complicat camí de la vida, et vas adonant que el camí no és llarg i recte, sinó que fa com una espècie d’espiral el·líptic que pot canviar de trajectòria en qualsevol moment. De vegades, tot i que sentis que has avançat molt veus el principi tant a prop...

De fet te n’adones que sempre veus allò que vols veure. Quan vols sentir-te trista veus tristesa. I quan vols sentir-te contenta veus alegria. Vull dir que no veus tristesa i per això et sents trista, sinó que et sents trista i per això veus tristesa.

I tot i que t’adones d’aquest principi tant bàsic i veus que de fet és molt fàcil sortir-se’n simplement aplicant-lo, no sempre l’apliques.

El dia que per un sol instant vaig percebre’m a mi mateixa com un ens tranquil, acabat i perfecte, vaig ser capaç d’alçar la vista i percebre perfecció al meu voltant. De cop i volta la mirada de les persones s’havia convertit en un lloc agradable i càlid. I en aquest lloc agradable i càlid deixes de lluitar, deixes d’atacar per defensar-te i simplement et relaxes i gaudeixes de la vida. I quan gaudeixes, deixes d’atacar-te a tu mateixa amb  quilos i quilos de menjar o amb qualsevol altra arma que tinguis a l’abast.

Així arribes a percebre el menjar com allò que és. No és una font il·limitada de plaer, no és un lloc on puguis evadir-te, no és una temptació... és simplement menjar. I totes les connotacions que li has aplicat són simplement idees que estan dins la teva ment i que les has fabricat tu.

Menjar és un acte que permet al cos cobrir les seves necessitats de cos: tant pels aliments que li proporcionen energia com per les sensacions de reconfort. Però menjar no és en sí ni una cosa dolenta ni bona, no necessita víctimes ni culpables.

Un dia una amiga em va dir, “i tu no trobes avorrit això de menjar? Obrir i tancar la boca repetidament , mastegant i mastegant com una vaca...” Vaig obrir els ulls de bat a bat i vaig trobar aquella idea genial! A partir d’ara podria pensar que menjar era avorrit! Tot i així encara va passar un temps fins que no vaig començar a aprimar-me. S’ha de dir però, que actualment quan algun cop encara em despisto i em poso a menjar sense tenir-ne ganes, de vegades em ve aquesta idea al cap i m’arrenca un somriure.

Associar el menjar a una acte avorrit va ser una crossa que em va ajudar un cert temps i que de vegades em pot tornar a ser útil. Però si puc, no l’utilitzo habitualment, ja que aleshores estaria associant menjar amb “avorrit” i em sembla tant tòxic com associar-lo a qualsevol de les altres coses a les que l’havia associat durant el trastorn alimentari.

Percebre l’acte de menjar simplement com el que és, és un aprenentatge. He hagut de caçar molts fantasmes incrustats a la meva ment. El psiquiatre em va  ajudar amb exercicis concrets o simplement escoltant i fent les preguntes que anaven treien les capes de prejudicis que envoltaven la meva ment.

Un cop aquest aprenentatge va començar a agafar forma, em vaig poder començar a aprimar.

15. No tinc fam i vull menjar

Avui, un cop estic convençuda que no pateixo cap trastorn alimentari, una tarda normal, asseguda al meu ordinador mentre escric un mail, em puc sorprendre a mi mateixa aixecant-me per anar a cercar una madalena, una taronja, un tros de xocolata, un altre, un cafè amb llet, una galeta, una altra, una altra...  El problema no són els aliments, ni el fet de menjar-se’ls, ni el fet de menjar sense tenir fam. El problema és estar cercant la pau, el plaer, la felicitat en un lloc on no els trobarem. El problema és que em penso que vull menjar i de fet veritablement no vull menjar sinó que tinc ganes de sentir-me bé.

Quan t’adones de l’error que estàs cometent, la solució és tant fàcil com corregir l’error. Si no et jutges per haver menjat massa, sense fam, sense gaudir dels aliments tot esdevé més fàcil. Simplement t’adones que t’has equivocat, que estàs intentant satisfer la fam amb menjar quan de fet no tens fam i quan de fet el que tens són ganes de sentir-te bé i això, en última instància no ho soluciona el menjar, ni tant sols quan tens molta fam.

Quan vols menjar i no tens fam és com si hi hagués un virus en el programa. I justament aquest virus t’ajuda a adonar-te que estem totalment programats.

Gràcies justament a aquest disfuncionament m’he pogut adonar de la simplicitat dels programes i he pogut entendre que menjar respon simplement a una crida de fam i que el plaer que sentim quan mengem també està programat per assegurar-se que mengem. Per tant no és un plaer com el que vertaderament cerquem i pensem que ens farà feliços per sempre. El plaer de menjar es caduca en l’instant mateix en què mengem. I el virus s’elimina quan ens adonem que el menjar no sadollarà la set de felicitat que tenim. El menjar simplement sadollarà la fam.

Per tant, quan em trobo encadenada en la ingesta interminable d’aliments sense tenir fam, avui, em sona una alarma que m’he autoprogramat. Un cop sento l’alarma (que puc trigar més o menys a voler-la sentir) faig una petita pausa. Em demano si aquells aliments m’estan proporcionant alguna cosa. Em demano què és el què estic cercant. Avui en dia, encara confonc una mica el cansament amb la gana. Així que més d’una vegada me n’adono que el que em passa és que estic cansada, no pas que tinc gana. Un cop detectat l’error, sense cercar culpables ni càstigs, simplement em faig responsable del meu error i provo de desfer-lo. Pel cansament no hi ha res millor que el repòs!