12. La invisibilitat

L’escut físic que em vaig anar cultivant tots aquells anys no m’aïllava només dels homes (els quals semblaven un atac contra la meva tranquilitat), sinó de tothom. M’anava construint el meu propi món tancat i inaccessible.

Aquella barrera em permetia refugiar-me i evitar el contacte directe amb el món.

Paradoxalment, com més grossa era més invisible em tornava.  Podia entrar en una botiga i ningú em veia. Jo, tota jo d’una peça, enorme, passava inapercebuda. No volia que ningú em veiés tal i com els meus propis ulls em veien. Em feia tanta por la mirada de la gent, pensava que només em podien veure com jo mateixa em veia i per tant preferia que no em veiessin. Passava amb el cap cot, amb la mirada perduda, una presència fugitiva i així aconseguia que ningú captés la meva persona. Jo sabia perfectament que la gent no em recordava, no sabien si jo havia assistit a tal o tal acte, manifestació, festa, trobada... Malgrat el meu profund desig fós reintegrar-me a la societat, tenir relacions plenes, el meu escut físic i sobretot mental m’anava allunyant de tot i tothom.

L’home o la dona aïllada va perdent la condició d’ésser humà, el qual es defineix per un ésser que viu en societat. Et vas convertint en un ésser mancat. Per suportar aquesta amargor i malviure, vaig anar adormint les meves sensacions i els meus sentiments, la qual cosa va ser relativament fàcil ja que sense contacte amb el món es pot crear ràpidament un altre món paral·lel totalment fictici. Sense contacte amb els altres, jo no podia decebre a ningú ni ningú em podia decebre a mi. Ningú em podia ferir ni jo podia ferir a ningú. Però en el que jo no comptava era que tampoc no podia fer feliç a ningú ni ningú em podia fer feliç a mi. I el més trist, jo no podia fer-me feliç a mi mateixa. 

Però en aquell moment no ho entenia com ho veig ara. Em sentia víctima de la situació. Pensava que m’havia caigut una llosa a sobre i no sabia com treure-me-la. La fatalitat em perseguia i m’hi recreava. M’agradava plorar la meva pròpia dissort.

Fins que no vaig acceptar que l’escut me’l fabricava jo mateixa no vaig poder començar a posar fil a l’agulla. Si és una fatalitat, si jo sóc víctima no puc fer res per solucionar-ho. En canvi si jo mateixa ho estic provocant, tinc la gran sort de tenir la solució entre les meves mans. Fora culpabilitats, fora prejudicis, fora càstigs. Simplement agafar les coses tal com són.

Jo tenia la clau a les meves mans! Només em calia obrir la porta.