Per qui vulgui escoltar

Una manifestació pública, una festa de les escoles on treballo. Aquell dia,  la gent que feia un any que no em veia no podia evitar de mirar-me. Centenars de persones es passejaven pels  vorals. Uns venien directament i amb grans exclamacions expressaven la sorpresa de veure com havia canviat. D’altres s’acostaven discretament i d’una forma ben seriosa i prudent em demanaven si m’havia aprimat perquè volia o si havia tingut algun “problema”. D’altres em miraven i remiraven i no s’atrevien a acostar-se a mi.

Després de tants anys de fugir manifestacions públiques, de practicar l’art complex de la invisibilitat, aquell dia em vaig adonar que havia fet un gran progrés. Havia aguantat estoicament ser el centre d’atenció durant tota una jornada. Clar que vaig acabar esgotadíssima i vaig necessitar uns quants dies per recuperar-me.

Hi va haver però una trobada que encara em persegueix el pensament i que potser és un dels motius pels quals ara estic escrivint aquest llibre. De trobades semblants a aquesta n’he tingut més d’una però aquesta va ser la primera.

Jo estava tota orgullosa de mi mateixa, cofoia del meu treball. No sé si el reconeixement de tanta gent, en aquell moment encara em feia més il·lusió que indiferència. Diria que va ser just aquell dia, després la borratxera de felicitacions i després d’aquella famosa trobada quan em vaig adonar que totes aquelles mostres de satisfacció en el fons no m’aportaven res. La vertadera felicitació només podia venir de mateixa, i no pels resultats obtinguts sinó pel fet d’haver aconseguit veure-hi clar, pel fet d’haver aturat de sentir-me víctima i d’actuar simplement, sense culpabilitats. I de fet hauria de canviar la paraula felicitació o simplement reinterpretar-la: no necessito felicitar-me en el sentit d’adorar-me si no en el simple sentit de reconeixement d’haver aconseguit una fita, en el sentit de donar-se compte, d’adonar-se.

Jo estava doncs, en un petit èxtasi d’auto-adoració quan se’m va acostar una noia bonica i grossa. La coneixia de lluny, sempre l’havia envejat perquè pensava que portava molt bé el seu sobrepès. Era molt extrovertida i riallera, tenia parella i semblava tenir molts amics.

Havia begut unes quantes cerveses (igual que jo) i em va demanar amb una veu dura i directa:

–        Et puc fer una pregunta?

–        Sí

–        Com t’ho has fet?

–        Jo patia un trastorn alimentari i he anat quatre anys al psiquiatre.

Vam anar parlant, ella em mirava incrèdula i desconfiada i amb ràbia al mateix temps. No era una ràbia contra jo, sinó contra la situació que no podia comprendre. Jo provava de fer passar el missatge: sobretot cap règim, aprèn a escoltar el teu cos, demana ajuda...

Jo sempre havia pensat que ella no tenia cap problema, que se sentia bé, però pel que em va anar explicant em vaig adonar que no podem mai jutjar els altres ni interpretar el que senten.

Es va anar posant nerviosa, va treure un paquet de cigarrets i me’n va oferir:

–        No gràcies, he deixat de fumar.

–        A sobre! – va esclatar de riure d’una forma sincera alliberant totes les seves emocions contradictòries.

Vaig riure amb ella, em vaig posar del seu costat i em vaig veure a mi mateixa des de fora. Vaig veure aquella noia del casal d’estiu. Aquella noia que em volia ajudar sense que jo li hagués demanat ajuda. Em vaig fer una mica de ràbia. I en lloc de callar vaig continuar provant de convèncer-la que existia una solució però vaig adonar-me que el meu missatge no li arribava de cap de les maneres.

Després d’un petit instant de silenci, em va dir que se n’anava, va agafar el seu got i se’n va anar.