Una manifestació pública, una festa de les escoles on treballo. Aquell
dia, la gent que feia un any que no em
veia no podia evitar de mirar-me. Centenars de persones es passejaven pels vorals. Uns venien directament i amb grans
exclamacions expressaven la sorpresa de veure com havia canviat. D’altres
s’acostaven discretament i d’una forma ben seriosa i prudent em demanaven si
m’havia aprimat perquè volia o si havia tingut algun “problema”. D’altres em
miraven i remiraven i no s’atrevien a acostar-se a mi.
Després de tants anys de fugir manifestacions públiques, de practicar l’art
complex de la invisibilitat, aquell dia em vaig adonar que havia fet un gran
progrés. Havia aguantat estoicament ser el centre d’atenció durant tota una
jornada. Clar que vaig acabar esgotadíssima i vaig necessitar uns quants dies
per recuperar-me.
Hi va haver però una trobada que encara em persegueix el pensament i que
potser és un dels motius pels quals ara estic escrivint aquest llibre. De
trobades semblants a aquesta n’he tingut més d’una però aquesta va ser la
primera.
Jo estava tota orgullosa de mi mateixa, cofoia del meu treball. No sé si el
reconeixement de tanta gent, en aquell moment encara em feia més il·lusió que
indiferència. Diria que va ser just aquell dia, després la borratxera de
felicitacions i després d’aquella famosa trobada quan em vaig adonar que totes
aquelles mostres de satisfacció en el fons no m’aportaven res. La vertadera
felicitació només podia venir de mateixa, i no pels resultats obtinguts sinó
pel fet d’haver aconseguit veure-hi clar, pel fet d’haver aturat de sentir-me
víctima i d’actuar simplement, sense culpabilitats. I de fet hauria de canviar
la paraula felicitació o simplement reinterpretar-la: no necessito felicitar-me
en el sentit d’adorar-me si no en el simple sentit de reconeixement d’haver
aconseguit una fita, en el sentit de donar-se compte, d’adonar-se.
Jo estava doncs, en un petit èxtasi d’auto-adoració quan se’m va acostar
una noia bonica i grossa. La coneixia de lluny, sempre l’havia envejat perquè
pensava que portava molt bé el seu sobrepès. Era molt extrovertida i riallera,
tenia parella i semblava tenir molts amics.
Havia begut unes quantes cerveses (igual que jo) i em va demanar amb una
veu dura i directa:
–
Et puc fer una pregunta?
–
Sí
–
Com t’ho has fet?
–
Jo patia un trastorn alimentari i he anat quatre anys al
psiquiatre.
Vam anar parlant, ella em mirava incrèdula i desconfiada i amb ràbia al
mateix temps. No era una ràbia contra jo, sinó contra la situació que no podia
comprendre. Jo provava de fer passar el missatge: sobretot cap règim, aprèn a
escoltar el teu cos, demana ajuda...
Jo sempre havia pensat que ella no tenia cap problema, que se sentia bé,
però pel que em va anar explicant em vaig adonar que no podem mai jutjar els
altres ni interpretar el que senten.
Es va anar posant nerviosa, va treure un paquet de cigarrets i me’n va
oferir:
–
No gràcies, he deixat de fumar.
–
A sobre! – va esclatar de riure d’una forma sincera alliberant
totes les seves emocions contradictòries.
Vaig riure amb ella, em vaig posar del seu costat i
em vaig veure a mi mateixa des de fora. Vaig veure aquella noia del casal
d’estiu. Aquella noia que em volia ajudar sense que jo li hagués demanat ajuda.
Em vaig fer una mica de ràbia. I en lloc de callar vaig continuar provant de
convèncer-la que existia una solució però vaig adonar-me que el meu missatge no
li arribava de cap de les maneres.
Després d’un petit instant de silenci, em va dir
que se n’anava, va agafar el seu got i se’n va anar.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaI és ben bé així.
ResponEliminaSi un o una no està obert al canvi, difícilment es pugui donar. De totes maneres cal anar fent passar el missatge, no amb la intenció de convèncer, sinó de recollir aquelles orelles que estan en aquell punt que volen escoltar.
Felicitats Betty!
Montse
Tens raó Montse. De fet jo tampoc puc saber si el meu missatge va arribar o no a aquella noia. Potser aquell encontre va fer que ella es plantegés algun canvi... En tot cas aquesta no és la meva missió. La meva única feinada és anar explicant la meva experiència i sobretot anar escoltant qui em vulgui parlar. El que passa després està fora de les meves mans.
EliminaGràcies bonica!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina